ALguna n'està passant als Blocs Ciutadans que tothom deixa d'escriure-hi. El més  de gener: dues entrades, el mes de febrer: una (la meva). I cap més.  Es que es tracta d'una protesta?  Es potser un "boicot"?   Es només "mandra" d'escriure?   M'ha fet una mica d'estranyesa aquesta "solitud"  de la que m'he vist envoltat des del Blog "Conspiracions..."  Algú sap que passa realment?   Tant despistat sóc  que no me'n he adonat?   Perquè jo se que molts que habitualment escriuen aqui, no han pas parat de fer-ho als blogs que tenen a "can blogger"...  No ho critico, com molts sabeu, jo també sóc "blogger" des de fa anys, però no per això havia pensat en deixar el nostrat i local "Blocs Ciutadans"...

Si el mes de febrer he estat l'únic d'escriure una entrada, amb aquestes ratlles, em penso que vaig pel mateix camí de cara al mes de març...

Què hi farem?  Trobo que és una pena que espais que s'han creat per trobar-s'hi molta i diversa gent, facin "la fi del caga elàstics" i es vagin quedant muts i obsolets, com aquell que res...

Bé, no m'agrada escriure aquest tipus d'entrada, però és que ja feia dies que ho portava al cap amb una certa insistència, d'altra banda i com que no penso quedar-m'hi sol, no volia allunyar-me d'aquest espai, sense fer, al menys, aquesta petita reflexió i lamentar, sigui quina sigui la circumstància que crea aquesta situació, que hom permeti que les coses vagin així.   Apa siau!

 Aquestes terres del Bages, a la Catalunya Central, sempre han estat "tocades" per la força meravellosa i envoltant de la Muntanya de Montserrat, pels seus fenòmens intemporals, per la seva espiritualitat intrínseca i plural, més enllà de la bellesa única i paisatgística, que també, la potencia de les seves energies magnètiques i tel·lúriques, la multidimensionalitat del seu espai i del seu entorn especials, impregna tot ésser vivent dins els seus àmbits d'influència.

A les terres del Bages, com també passa, per exemple, en les del litoral marítim, el costum fa que molts "no mirin, ni vegin", la bellesa i grandiositat del mar,  molts dels seus habitants, sovint, "no miren, ni veuen" la bella i allargada Serra que presideix l'horitzó Sud de les seves vides: Montserrat, amb les seves mil cares i fesomies, que les boires, el sol o la neu, o la lluminositat resplendent dels seus contrastos, presenta cada dia diferent, suggerent, misteriós, precís, inamovible, joia preciosa, far lluminós  per tanta gent que l'estimen i s'hi deixen il·luminar amb tants matisos, que no se'n perd ni un:  perles resplendents enfilalls d'un mateix collaret divinament universal.

Aquest és el Sud del Bages, Serra còsmica, d'allà on vingué un 21 de Febrer del 1345, la Misteriosa Llum de Manresa, que la religió es feu seva, com ja era típic en aquests casos, i que la tradició li adjudicà el desllorigador d'aquell conflicte (eclesiàstic també), de la Sèquia.   Avui, probablement seria un OVNI, dels molts que segueixen veient-se i fotografiant-se, avui dia, per tot l'entorn del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat.    És el que te la tradició més nostrada: els fenòmens lumínics o misteriosos succeïts en l'època medieval, o eren del cel, o eren de l'infern, i llestos.   Avui dia, evidentment, no se saben encara moltes coses, però ja existeix un pòsit "modern", que parla, des de molts angles diversos, del que son els OVNIS, els ETS., i la seva llarguíssima història d'incursions a la Terra,  malgrat els astrònoms (potser avui ja no tots), que encara s'estan preguntant, de bona fe, "si hi ha algú més en la immensitat del cosmos, a part de la gent d'aquest món..."  La resposta que se'ls hi podria donar als que "pensen que estem sols" és la del pare a la seva filla en la pel·lícula "Contact" quan li diu: "si no hi hagués ningú més, quant d'espai desaprofitat, no ?"  I el més lògic no és pensar que no hi ha ningú més, sinó que el "rar seria que no hi hagués ningú més, en una immensitat tant descomunal..."   

Bé, si més no, en la festa commemorativa de la vinguda, des de Montserrat, de l'OVNI medieval del Bages, el bo també, és que hom faci alguna reflexió d'aquestes...   Ja se que per fer-ho cal "coratge" perquè els "estirats de torn", arrufen el nas i volen fer prendre per "boix" qui els emet, perquè això -diuen-, son temes molt del "marge" que "fan poc seriós" qui els toca.  Bé, aquí, al Blog "CONSPIRACIONS...", ja sabeu que la "serietat" dels "estirats" no m'interessa.  Per això dic el que dic.  

Venim al món per un temps indeterminat, per aprendre, per passar lliçons, superar obstacles i adquirir coneixements de Vida.  Tot això d'una manera recíproca amb les persones que es van trobant, de manera que tots, aprenem, els uns dels altres en les diferents circunstàncies que es viuen.  Tot, en gran part, ve condicionat per si "ho sabem" això, vull dir el "perquè" hem vingut, i "quina serà" la comesa del propi transitar.  Si no ho sabem, si ni tant sols ho intuïm, pot ser que ho aprenguem a través d'una educació, o de l'experiència directa de la pròpia vida, sovint, això darrer, acostuma a ser més "traumàtic" però alhora també molt eficaç.    De vegades costa de trobar el sentit, o un sentit a la vida, quelcom que "situí" la persona en el "lloc correcte" on poder avançar, on poder progessar, on trobar un "nord", "un lloc sota el SOL", on hom trobi aquella motivació, aquell "sentir-se útil", i tot això, depenent molt de les circumstàncies de cadascú, allà on s'ha nacut i crescut, els grups humans amb els que hom comença a desenvolupar-se, que de vegades, seran propicis i estimulants, però altres vegades, un autèntic revulsiu que, no obstant, projectarà la persona cap on te d'anar, amb més o menys consciènca, però que indefectiblement, situarà l'individu al "punt de sortida" del que en podriem dir el "seu destí".  Un "destí" que ell mateix anirà creant i alhora l'anirà instruint a través de les experiències que anirà tenint.  No és senzill, ni succeeix sovint d'una manera plàcida.  El món que espera als éssers humans, quan s'incorporen a la Terra, no és pas un "paradís" on ja tot estigui fet i on no s'hagin de passar penes, treballs, dolors i angoixes, no, precisament de tot això es composen molts dels sentiments que hom sentirà i viurà en si mateix, naturalment, amb satisfaccions també, en aconseguir les fites per les que tant s'haurà lluitat, amb l'alegria d'estimar i compartir, amb tots els afectes necessaris i les persones més afins que constituiran aquells grups socials on hom troba i diposita els "valors", les esperances, espirituals, culturals, polítiques, esportives, de tota índole, amb que construeix perceptivament els "fonaments"diguem, de la pròpia vida.  I ara, les preguntes:

Però tot això, que està "engegat" en tot el Planeta i desde molts segles, i afectant tots els éssers humans, indistintament d'allà on siguin i visquin, tot això,  algú "pensa" que "funciona fortuïtament", perquè l'atzar i la casualitat, són així de "generosos" ?  Si es que "no hi ha Lleis que predeterminin" el "pas de les persones sobre el món", quin atzar més meravellós, veritat ? Però, i d'on sortiria aquest "atzar" ?  Perquè hauria de sortir d'algún lloc, o no ?  Perquè si ja hi fos desde sempre, equivaldria a Déu, no ?   Però hi ha una "mecànica perfecta" al Cosmos, o no ?   Hi ha mecànica "sense" mecànic ?   Si estéssim enmig d'una explosió, mai no ens cauria cap roc al cap ?  Pot haver-hi un rellotge sense un rellotger ?   O un equip de rellotgers ?    Imaginació infinita, no ?   Ei, dic jo.