Castellano Català
Castellano Català "Memòries i costumari català de la Manresa de principis del 1900"
Presentació
Aquesta autobiografia és la de un manresà, podriem dir-ne, il.lustre i modest.
Algú qui, de manera discreta però no anònima, va travessar la seva vida i la de Manresa sense grans ostentacions, però, assolint projectes importants a nivell personal i essent també de manera regular present en la vida cultural manresana.
Estudiós i inquiet per naturalesa, viatger d’aqui i d’allà, es va arribar a crear al llarg dels anys una imatge d’home culte i seriòs.
Convençut de que els intercanvis entre cultures aporten molt més que les batusses bél.liques, ja durant la guerra espanyola decidí sustituir l’arma per un feixuc aparell de transmissions.
Quan un cop acabat el conflicte en el nostre pais es retrobà a França, atrapat de ple en els inicis de la Segona guerra mundial, optà per una integració no bél.lica dins el camp francès.
Les circusmtàncies i els esdeveniments, així com l’amistat amb determinades persones, l’induiren a formar part d’un grup de la Resistència francesa en aquell sector.
Posteriorment, i degut en part a problemes de salut, en part a una situaciò bèl.lica ja massa compromesa, decidí retornar a Espanya travessant els Pirineus a peu.
La narració, amb caire de memòries, comença en el moment en que l’autor arriba a aquest mon.
Segueix desprès amb la progressió de la seva existència, pas per pas, lligant-la de manera dinàmica i acurada amb tots els canvis i esdeveniments que s’hi refereixen.
El relat no és sols la descripció de la seva vida personal sinó que al
mateix temps, reprodueix les costums i les tradicions d’ una época.
Partint del 1916, s’entrellaçen persones i estils des del 1800, punt de partida de « la saga dels Tuset ».
La història conclou en els "seus" anys d’adolescent. L’autor no va continuar les seves memòries.
Hi ha una segona part on descriu oficis i ocupacions d’aquells anys avui desapareguts i oblidats completament. Veritable costumari de la época.
Existeix un recull d’ altres anys de la seva vida en les obres :
? Malgrat els nazis he passat els Pirineus i ? Els meus camps de concentració.
Treballs de memòria del seu " viscut " relatats amb molta finesa de detalls en un estil directa i irònic, molt reflexiu, i d’una gran serenitat i saviesa.
La autobiografia, tot i que és un fet personal, és el testimoni d’una época i d’una manera de viure que forma part del nostre patrimoni cultural.
Montserrat Tuset Sucarrat
mars del 2007
CRONOLOGIA
Modest Tuset i Canet
1916 Neix a Manresa un 15 d’agost.
1931 ?Entra al Centre excusionista de la Comarca de Bages.
?Segueix el primer curs d’ Esperanto i esdevé
« esperantista ».
1937 (27 de juliol) Guerra civil espanyola.
Sortida de casa vers el front.
Soldat voluntari, operador ràdio-telegrafista a la companyia de la 26 divisió del XIè cos de l’exèrcit de la República.
1939 (9 de febrer) S’exilia a França i viu en camps de concentració durant un any.
1940 Sortida de l’ultim camp, Septfonds. Primer treball a l’arsenal de Lannmezan (Alts Pirineus). Decideix buscar altres feines i acaba fent de pagès.
Parlant ja el francès apren aleshores el gascó, llengua de la regió dels Alts Pirineus la qual li serà de gran utilitat més endavant.
1942 2ª Guerra Mundial. Integra un grup de la Resistència francesa.
1943 Juliol ; primera temptativa de retorn a Espanya travessant els Pirineus a peu.
Agost ; travessa definitiva arribant a Manresa el 29 d’agost, dia de la Festa Major.
1946 El mes d’octubre d’aquest any es casa.
Tindran 3 fills. Una noia, un noi i una altre noia.
1947 (maig) Creació de *LINGUA CLUB del que en fou l’impulsor i una de les persones clau. *(Lloc on es podien practicar i aprendre llengües. Va ser el primer club d’aquesta naturalesa que va existir en l’Estat espanyòl).
1980-2003 Col.laboració habitual en els diaris i revistes locals ;
articles d’opinió, reflexions, experiències ….
Escriu : ?una autobiografia personal que és a la vegada
un costumari de la época.
1988-1996 Dona cursos de francès i esperanto.
Conferències sobre viatges arreu del mon i d’altres temes.
Dona cursets de bricolatge en ; centres de la Generalitat, Associacions de veins.
1997–1998 Publicació de les obres ? Malgrat els nazis he passat els Pirineus i ? Els meus camps de concentració
(exemplars de caire familiar).
? Engrunes d’aci i d’allà, observacions i reflexions de diversos aspectes de la vida. Es un recull d’algunes de les seves publicacions en diaris i revistes.
2001 (22 de març) Presentació del llibre ? Testimonis manresans de les guerres del segle XX editat pel Centre d’Estudis del Bages.
Les seves memòries són les més extenses del recull del llibre.
2002 Escriu : ? una descripció del seu llinatge que el titula
« La saga dels Tuset » Recopilació començada el mes de setembre del 2002 però que no va concloure.
AUTOPRESENTACIÓ D’UNA AUTOBIOGRAFIA DEDICADA A LA MEVA FAMILIA.
Modest Tuset i Canet
maig del 2001
Punt de partida : 15 d’agost de 1916.
Desprès de pensar-ho molt he acabat per tirar la capa al toro. Encara que es diu que hi ha més dies que llonganisses, pel que a mi m’afecta, he fet comptes i els números de dies comptabilitzats ja viscuts, són força elevats. El nombre de llonganisses que em puguin restar, de poc em serveixen doncs porto una vida molt austera.
Vull començar fent memòria des dels inicis de la meva existència, captant els meus més remots records. Més enllà d’aquests records, rés de rés. Del que a casa es contava al curs de la meva infantesa, jo no en discernia cap sentit de la realitat. He esbrinat, a mesura que anava creixent, el subjecte del tema que es referia a un servidor.
Doncs si, un vespre, mentres estaven sopant, es presentà el Modest. Era el 15 d’agost de 1916. La Maria, la meva mare, des d’aquell moment tenia pressa de deslliurar-se d’aquell marrec. La mare tenia llavors 28 anys ; s’havia casat als 22 anys.
Vaig fer l’entrada a aquest món, de protagonista, bramant per les plantofades que em propinaven al paner per tal de fer saber als veïns que ja havia arribat. La mare, després d’haver-se deslliurat del tràngol i d’haver-se tret un pes del damunt, es veu que ja no va tenir esma d’acabar de sopar.
El pare, l’autor dels meus dies, el Francesc Tuset i Farré, llavors 34 anys, s’havia casat als 28 anys. El Francesc, el pare, havia nascut l’any 1882 a Manresa i la Maria, la meva mare, nasqué el 1888 a Tarroja (La Segarra). Em van batejar a l’església del Carme. Em van ser els padrins, l’oncle Josep Canet i Petanàs (el noi) i la padrina era la tia Antonia Tuset i Farré (la tia Antonieta).
Tot aquell rebombori succeïa a Manresa, al carrer Nou n° 28, 3 er. A costat mateix del magatzem de paqueteria de Can Jorba i enfront de la casa Cabot, precursor de diverses sales de cinema de la ciutat i comarca.
D’aquells quatre primers anys poques imatges en reté la ment. Potser una visió llunyana em revé, si bé confusa, encara que present en el record.
La mort de la mare.
Una tràgica coincidència. La mare moria el 24 de febrer del 1920, per Sant Modest, i jo havia nascut el 15 d’agost del 1916, l’onomàstica Maria.
La sola imatge que he retingut a la ment, malgrat la meva primerenca edat, mai s’ha fet fonedissa. Sense gaire esforç em sembla reviure el moment. Estava dret al costat de l’espona del llit, no arribava a alvirar-la ; la mare estava allitada, solament n’eixia el cap enfonsat al coixí. L’alcova quasi a les fosques, doncs una llum malaltissa a la sala feia més ombres que llum. A braços, m’acostaven prop d’aquella cara apagada, per rebre’n un petó d’aquella dona que, als seus 32 anys, se’n anava, es consumia en l’agonia. La recordança d’aquella visió sempre més m’ha acompanyat. Aquella besada als dos marrecs, era el comiat de la nostra mare. Jo no podia capir encara el fons d’aquella tragèdia, la primera de la meva vida. El meu germà Josep, de 7 anys, no he sabut mai com l’havia afectat.
Els germans Tuset Canet
Els pares, Francesc i Maria, s’havien casat el 10 d’abril de 1910. Nasqué la primera filla, Josepa, l’11 de gener del 1911. Moria un any més tard. El Josep va néixer el 2 de setembre de 1912.
Un darrer germà va venir a raure a la família, ja ho contaré tot seguit.
La mare va morir, deien, de resultes del part de l’Anselm amb el pejoratiu dràstic d’una pulmonia. Sembla que l’àvia hi tenia quelcom que veure per la seva rigidesa autoritàtia. D’altre part, la mare va ser víctima de la seva bonesa i bona fe.. Creuria que no va ser massa ben acceptada ja que pertanyia a un estament més humil, pagesos de Tarroja, la Segarra.
Les gelors dels hiverns d’altre temps no perdonaven. De resultes de tanta bugada al seu càrrec, no va resistir. La gelabror s’apoderà d’ella en aquell safareig del terrat de casa, un sotateulat desmarxat. Rònegues parets malgirbades sense cap amparança pel fred. La nostra Maria, ultra la pròpia bugada, li carregaven el mort amb la robada de la sogra Pepa i de les dues comadones cunyades que convivien sota el mateix sostre Una de les cunyades, la Maria, es casà amb el Salvador Sucarrats i Munt, de Cardona. Amb tot i això, la nostra Maria continuava rentant la roba de l’altra Maria, malgrat que ja no vivia a casa dels Tuset. L’home de la cunyada va venir a parar a la família a resultes d’haver entrat a treballar a casa, que eren basters.
El germà petit.
L’Anselm va néixer el 3 de gener del 1920. La mare no va poder alletar-lo. Aquella època no es destacava pas per l’abundància de productes dietètics per a l’alimentació dels menuts.
El nadó van dur-lo a dida a Vilagrassa, al Baix Urgell. No va durar gaire doncs moria vuit mesos més tard, el 28 d’agost d’aquell mateix any.
La mare havia mort poc més d’un mes després que l’Anselm hagués nascut.
D’aquell germà no en tinc cap record, sols en retinc una visió confusa que es reduïa en un petit taüt blanc, damunt d’una tauleta coberta amb un cobrellit vermell, prop d’una finestra a la sala de la nostra alcova.
Aquell 24 de de febrer la mare expirava, deixant un parell de marrecs orfes ; un de 7 anys i l’altre, o sigui jo, apenes comptava els 4 anys.
D’aquesta època inicial cap altre vestigi de record em queda.
El problema dels menuts.
L’àvia, en aquell cas, va prendre les regnes de la família. El pare, aturdit per aquell infortuni, no devia reaccionar ni prendre determinacions adients. L’àvia, més avesada a la pugna i amb deu anys de viudetat, era una dona decidida. Insistentment compel.lia al pare a acceptar la resolució del cas. L’àvia, en aquella situació obrà amb encert pensant amb aquella quitxalla. La Pepa va convèncer al pare que el millor camí era dins la família, la cunyada Francisca (la Francisqueta), germana petita de la mare. A dir veritat, mai sabrem si aquell casori li abellia massa.
El propòsit obstinat de l’àvia Pepa evità que nosaltres anéssim a raure a mans d’una madrastra qualsevol. Gràcies àvia ! !
Les segones núpcies del pare.
No puc fer-me una idea d’aquell esdeveniment, el meu cervell just començava a madurar.
En aquell cas, els fills van ser presents al casament del pare. Naturalment que no es tractava d’una "Pasqua abans de Rams". En aquells temps no s’estilava, no perquè no es produïa aquesta modalitat anòmala sinó que s’amagaven els fets ben soterrats per a no fer mal d’ulls a la gent sensible i puritana. Fer trampes en detriment de la moral era mal vist i reprovable.
Com era el pare ?
El pare era un home liberal, anava accelerat, desconectat del món rutinari. En certa manera, diguem, contra corrent.
Quan no s’estilaven les repúbliques, ell era republicà. Llavors, quan el 1931 es proclamava la segona república a Espanya, justament en aquell moment crític en que els casals republicans baixaven portes per manca d’associats, el pare no ho entenia. Ell deia - serà una república sense republicans. Com és possible fer la carn d’olla sense carn ? –
El pare seguia les traces d’aquell meu besavi de la Cerdanya. Aquell home era inquiet i progressista. A principis del segle 19 è , portava el seu propi llibre de registre de la família amb les dades i dates dels naixements, maridatges i defuncions.
Aquest besavi, Francesc Tuset i Nandó, neix a Bolvir vers l’any 1820. Fou un republicà convençut, d’una república que va durar a penes un any (1873-1874). Morí a Manresa en la pugna contra els bel.ligerants "Carlins". Tenia la graduació d’alferes de les forces de reserva de la república.
Curiosament tenim a mans un retrat d’aquest predecessor del nostre llinatge. Amb certesa aquest retrat pertany als inicis de la fotografia. Al quart decenni del segle 19 è , en Francesc Aragó, físic i astrònom del Rosselló, donava a conèixer els secrets de l’embrió fotogràfic.
Venturosos anys vint.
Seria per allà l’any 1924. A casa hi havia la costum, més ben dit, la tradició de fer-nos el retrat de família. Aquesta costum era inherent dins la contextura familiar. Quasi cada any acudiem a casa del fotògraf Orrit, a la plaça de l’ajuntament. Les fotos es feien en llum de dia. Al terrat de casa del fotògraf estava endegat un recinte amb sostre de vidre, així les fotos es feien en plena llum diürna. No hi havia altra alternativa adient. Solament es coneixia el magnesi com a substitut amb els seus inconvenients de fumassera i llampegueig espaordint els assistents.
Vivia els meus 8 anys. Els records ja es registraven a la meva ment.
Es com si els visqués ara.
Com que el grup de casa començava a ser nombrós, feiem el desplaçament amb "tartana", el carruatge públic dels inicis del servei de taxis, tirat per animals. Pels volts del 1928, a la plaça de sant "Domingo" ja estaven de "punt" els primers automòbils. Hi havia el Cisquet i el Romà. Poc després ja se’n hi afeixien d’altres. Els animals van desaparèixer tan bon punt com el temps passà a tenir més valor. S’arrelà la dèria d’anar més depressa i fer més coses. S’imposà el mitjà ràpid i còmode.
De cop, el progrés es disparà com un tap comprimit al bocall d’una ampolla de xampany. Viviem la febrada de l’exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Jo comptava aleshores 13 anys, en plena adolescència. Tot somreia al meu redol.
L’exposició del 29.
L’exposició Internacional de Barcelona del 1929 va ser un devassall fulgurant de llum, moviment, riquesa i tècnica capdevantera.
El seu èxit rellevant ens va impulsar cap a l’Europa universal.
Tota la família féu cap a l’Exposició com tants altres milers de visitants.
Parlem de col.legis, "estudis" (que és com se’n deien).
Per la quantitat de centres d’ensenyament que vaig visitar, hauria de ser avui un proposat pel guardó del premi NOBEL.
L’ àvia Pepa no volia incultes a la família. Ella no cessava de interessar-se per l’ensenyament dels néts Tuset. Ella sabia llegir i escriure.
Als cinc anys ja em van emplaçar al col.legi del Sr. Pepet Massegú, al carrer Nou cantonada de la Plana. Al cap d’un temps, no molt, a l’àvia li semblava que no m’instruïen prou depressa. I vinga, cap a un altre "estudi"… Aquesta vegada cap al carrer de les Monges (Talamanca), a cal Sr. Miralles.
Després, tocava anar cap a el col.legi del Sr. Vicentet i la Sra. Margarita a la carretera de Cardona. Una vegada ens van fer cantar tota la classe a l’ocasió d’una visita dels inspectors de l’ensenyament.
Recordo que ho vam fer tant malament que abans d’acabar, els inspectors ja havien guillat. El Sr. Vicentet i la Senyora van respirar.
Ara tocava el col.legi del Sr. Pagés, al dessota del col.legi del Sr. Albagés. Un temps amb cada mestre. Per cert que el Sr. Albagés era tot un pedagog com pocs n’hi ha. Aquests dos col.legis estaven en un edifici molt rònec de l’Ajuntament, al costat del conservatòri xamfrà amb Jaume primer.
Abans d’abandonar aquest barri ens quedava encara completar la llista. Devant per devant d’aquestes dues escoles hi havia la dels Srs. Oller i Fàbregas. També en vaig ser client.
No sé per quin ordre haig de situar dades i anys que jo anava computant. El que recordo de cert i que va ser del tot eficaç i definitiu van ser els cursos dels anys 1928 i 1929, quan tenia 12 i 13 anys. Faig entrada com alumne al col.legi dels "Hermanos" ; Germans de les escoles cristianes de Sant Joan Baptista de la Salle. Per força havia de treure’n el profit definitiu sota uns auspicis tan pomposos i eloqüents.
Vaig fer els cursos del 28 i el del 29. Una a la classe quarta l’altre a la tercera, sota el guiatge dels "hermanos" Jaume i Agustí respectivament. L’ordre de nominació de las classes anava en sentit descendent, es a dir, que la sisena era pels menuts i la primera pels més avantatjats.
El director del col.legi era "l’hermano" Cirile (francès). Dins la comunitat tot el personal ensenyant es relacionava en francès.
Per torna, per les vacances, entre un curs i l’altre, l’àvia em va col.locar d’aprenent de merceria a cal Costa i Blasi del carrer de Sant Miquel.
El calvari encara no s’havia acabat. Abans d’entrar a treballar al taller (la Botiga) de casa per aprendre l’ofici de guarnicioner, vaig passar una temporada fent paperines i bosses de paper en un obrador del carrer de Guimerà ; l’amo es deia Vendrell. Això era al costat dels ultramarins i drogues Padró.
I com que ja devia estar foguejat, l’àvia em va facturar cap a cal Tuset per heure’me-les amb l’oncle Salvador Sucarrats.
Ara anava de debò …. cap a l’ofici.
De quin ofici es tractava ? Doncs del ofici de siller, dit també baster, i per ser més precís, guarnicioner, que tractava en general de la confecció de guarnimenta pels animals per a arrossegar els estris de treball de la terra i per tirar els carruatges.
El meu pare, quan li solien demanar quin ofici tenia, contestava amb sornegueria "sastre de burros", i com que era molt ben educat solia afegir-hi "per servir-lo a vostè".
La nissaga dels Tuset guarnicioners venia de lluny. Aquell besavi de la Cerdanya devia haver après l’ofici a Puigcerdà. Compto que seria vers l’any 1843. Al pas del temps hauria propiciat la coneixença de la tal Maria Palau.
L’any 1842 es van casar. No sé quin propòsit li burinava la closca que, poc després s’escapaven cap a Sallent a corre-cuita. Al cap de 10 mesos naixia el primer plançó de la familia. En el curs dels 10 anys que van passar a Sallent en total van tenir 6 fills. Quina en fóra que el Francesc hagués raptat la Maria i cap a Sallent s’ha dit. Això són simples conjectures. Tal vegada aquella població era lloc propri per a establir-se de baster.
L’idea d’anar a treballar em seduïa més que continuar els estudis a desgrat de l’obstinació de l’àvia Pepa.
Els números i la gramàtica no eran sants de la meva devoció. En canvi la geografia i la història em venien com l’anell al dit. No tant l’història sagrada. La religió poc m’atreia. Em crispava, quan als examens de catecisme t’exigien recitar literalment els passatges de la religió. Mai vaig trobar sensata la pertinàcia dels sants màrtirs.
De la història sagrada no em queia gens bé l’Abraham, que estava decidit a carregar-se al seu fill perquè li havien ordenat, a dalt de la muntanya. I aquell altre que va a apagar el sol. I encara un altre que va construir una pista seca al mar Roig.
El lloc on anava a encetar la meva carrera d’aprenent baster era al
n° 1 de la carretera de Cardona, al costat de l’Ortopèdia Cortès.
L’activitat manual m’atreia més que el món dels llibres. Em sentia més artesà que intel.lectual. El que no em queia massa bé era el caràcter sorrut de l’oncle Salvador, sota quines ordres jo obeïa sense dir ni piu, sense replicar, almenys fins que la guerra em va alliberar d’aquell jou imposat.
Baix el seu càrrec, després d’abandonar el ram dels animals, ja vaig entrar de ple a l’automòvil. De fet, l’especialitat professional anava per aquells verals. A Manresa, per aquells anys, apenes hi havia una quarantena d’automòbils.
Parlem de mi.
Com sóc ?
Si es vol ser sincer, a certa edat, no saps si ets o no ets. Hom comença a coneixer’s a mesura que els anys s’amunteguen a damunt, i vas perdent, si més no suavitzant, l’arrongància a força de xurriacades.
El forjat de cada caràcter es fonamenta en una amalgama d’essències diverses, que et comporten ja des de la tendra existència a una determinada manera de ser, difícil de retorçar el seu curs.
Sinceramente, em reconec tenir un sobrat amor propi innat, mantenint cert orgull, a voltes massa. Aquest capteniment, reconec que m’ha lessionat profundament al curs dels anys, obligat a vegades a compartir les resultes d’aquesta actitud excessiva.
Em considero un pracmàtic de volada discreta, segons les possibilitats. Controlo els estats eufòrics desmesurats. Retinc les emocions massa efussives. D’altre part, no vol pas dir que sóc fatalista, més aviat cautelós per natura.
La meva màxima sol ser allò que diuen - "El blat a dintre el sac i ben lligat". Evito decepcions.
L’humor
L’humor és saludable i necessàri. L’humor envoltat de serietat fictícia i en termes absurds, contats amb serietat, sovint condueix a interpretacions divertides. L’humor és imprescindible fins i tot en certs moments compromesos de la vida.
Audàcia i por
M’he vist en diverses situacions cara a cara amb el perill inevitable, amb la mateixa por que qualsevol altre ésser inconscient o responsable.
Sóc un sentimental i un romàntic a tot cabal, encara que ho disfresso com puc.
Compromisos
Evito comprometre’m massa si una col.laboració cultural o d’altra natura à càrrec meu se’m sol.licita, vull que no em limiti la meva autonomia.
Uniformisme
No veig amb bons ulls tota manifestació de conducta saturada d’exibicionisme estult i pedant. L’uniformisme en vestimenta i demostracions prepotents robotitzades, corroboren el seu grau de narcissisme.
Lamentacions
Lamentacions… perqué ? Si fins i tot aquí on sóc hi he arribat. Una tirallonga de fets i desfetes ha completat la raó de la meva existència.
Versió original
Sempre m’han agradat els fets reals. No m’agraden els succedanis.
L’Antoni Costafreda
Aquest personatge va ser influent en mi a l’època més receptiva de la meva joventut.
En Costafreda , cosí de la meva mare. Va néixer a La Curullada, prop de Cervera. S’havia guanyat la reputació d’agosarat aventurer. Era un solter obstinat, gelós de la seva independència. No obstant, l’encant de certa dama d’entre les amistats femenines li tenia el cor robat. Per altre costat, aferrat a la dèria d’un retorn a la selva Amazònica s’interposava en dilema. Era incompatible l’encís d’una dona amb l’atractiu obsessiu d’aquell miratge romàntic de les terres d’ultramar. Aquell record persistent esdevingué sols una imatge fugissera, tèrvola.
Els anys es succeïen insensiblement. L’hipotètic retorn a la selva es tornà en ombra confusa.
Extingia els seus dies, vell i sol a l’hospital. Sols un migrat aplec de llunyans parents, l’acompanyaven al seu darrer recés, la darrera aventura.
El Costafreda , el Ton , fou un dels pioners que establiren els puntals del Centre Excursionista de la Comarca de Bages. Gran caminador, d’un humor imaginatiu. D’ironia verbal. Bon conversador, amb inacabables recursos. Bon coneixedor dels Pirineus i orgullós del seu terròs.
Fent memòria.
Passant pel sedàs dels records, l’enfilada de futileses ingènues de l’infància, se’n ha extret un bon solatge que ha donat ànima i pàtina, a aquell ésser que seria en la maduresa, una persona amb característiques determinades. Molts fets, peripècies, sufrences i goigs han romàs amb tota vivacitat gravats a la ment. Ultra els gens inherents que cadescun comporta, ben segur que aquests factors han contribuït a la culminació i l’enriquiment del caràcter.
Com si fos ara, viu és el record. Marrec encara, bramava quan em posaven de panxa damunt dels genolls de la mare Francisqueta, per donar-me un "xiringasso", o sigui , una lavativa que també se’n deia una ajuda. Doncs a mesura que jo anava madurant, comprenia els motius d’aquells "torments inhumans". Malgrat tot, mantenia el refús envers el procediment de ficar-me un fòtil al cul. No m’agrada… i prou ! Com que manducava de valent, feia raconades i no anava de ventre, Ja deien que jo, al matí, obria primer la boca que els ulls.
El bany.
A l’estiu, quan feia bo, al terrat, a la part més soleia, ens banyàvem. El Josep, en un bogader gran i jo en una bujola de zenc. Unes hores abans ja havien posat l’aigua a solejar. Recordo la bona sentor que desprenia l’aigua escalfada al sol.
En ocasions de molta calor ens banyàvem al safareig. El mateix safareig on la mare Maria havia fet tantes bugades, més del compte.
Banyar-se a l’hivern era més complicat, ho feiem a la cuina. No coneixiem cap casa que disposés d’un lloc tan refinat. Potser a casa d’algun senyoràs.
"El Patufet", amb els seus acudits, contava que aquests "quartos de bany" eren un luxe i a més, costa molts diners… i aquí l’estiu és curt.
Aquell "carrer Nou"
Nosaltres, infants, mai vam anar a jugar al carrer. Ens deien que els xicotots del barri eren "parrots ". Cridaven i s’apedregaven i feien la guerra a cops de rocs. Més d’un se’n tornava a casa amb xiribecs al cap.
La patuleia del carrer Nou s’esbatussava amb la trepa del Pedregar. Fins i tot s’havien encarat amb la colla de la plaça de l’Ajuntament, els més temuts i llenguts.
Aquell balconet de la part del darrera de casa, era la nostra llotja permesa, punt de mira de la vida del exterior.
Entre la caserna del Carme i el nostre mirador, s’hi esqueien els darreres d’una renglera de cases de la muralla. Hi havien els jardins i patis de cal Gaia, de cal Balaguer i de cal Carner, on tota la quitxalla passava hores jugant amb tan d’entusiasme que arribaven baldats i satisfets a final de jornada, nit entrada fins i tot en ple estiu.
La caserna del Carme, assentada al turó puig Mercadal, era decorat de fons del nostre àmbit visual. Ens distreia veure el tràfec de les cuines quan impartien el ranxo, els marmitons amb la seva taleia de renta-plats, i tot el moviment d’anades i vingudes.
Les vetlles xafagoses de l’estiu, els soldats deixaven córrer les hores monòtones xerrant o cantant, fins que la corneta els recordava que era l’hora de la "retreta ".
D’entremig d’una d’aquelles lleves en sorgí una veu de relleu. Poc més tard, havia de ser el destacat baríton Marcos Redondo. Sobresortí en el món de la " zarzuela ".
Del cloquer del Carme ens arribàven els sons de les campanes. Notificaven quan algú de la parròquia havia mort. Es coneixia per determinada cadència del retentir. Si era un nadó, que sovint es donava el cas, el sonar era lànguid i lent : tocaven a albats. En el cas que es calés foc en un lloc de la ciutat també avisaven amb el repiqueig més appresat. Els bombers acudien des dels seus llocs on treballaven.
La vida a casa.
El pare, si bé la mare sempre accedia, donava ple consentiment i confiança a les activitats i esvargiments dels fills. En aquest aspecte, i molts d’altres, no feien us de la rigor impositiva que els otorgava el dret privilegi de pares. Mai, almenys que recordi, vam rebre punicions, ni físiques ni morals. Possiblement, de part de l’àvia tal vegada. Seria potser a causa d’alguna de les nostres trapelleries, perquè en el fons, érem uns brivalls cosentits. L’àvia portava la feixugor de la responsabilitat sobre la nostra formació casolana i la educació per anar per la vida. De grans, vam reconèixer que aquella dita modèlica
" qui et vol bé et ferà plorar " tenia tota la raó.
Des de menuts ens havien habituat, a l’arribada de col.legi, fer
" l’amistat " à l’àvia, besar-li la mà. Forma de principi en l’estament menestral, artesans de classe mitja, en el seu defecte la persona més major de la família.
El meu germà Josep.
El Josep s’imposava poc o molt amb pressumpció. Em portava la devantera de quatre anys d’estudi.
Per als meus deures de col.legi necessitava l’ajuda d’algú per a fer-m’els a l’abast del meu nivell. L’ajuda del meu germà, però, no tenia l’eficàcia que jo esperava. Davant el meu ressagament i ineficàcia ell perdia la paciència i jo, decebut, anava començant a no comptar-hi.
El meu amor propi anava desenvolupant-se. Com a rèplica m’imposava el repte d’assolir els objectius tot sol. La meva actitud fonamentava l’embrió d’una reclusió dins la pròpia clofolla.
Vergonyós i caut de natura, he mantingut un profund menyspreu del ridícul, meu i d’altri.
El terrat de casa.
Per a nosaltres, l’alternativa al carrer, on no hi teniem accés, la trobàvem en el nostre terrat amb teulada. Malgrat l’entorn esbalandrat amb finestrals sense portam, l’hivern no hi penetrava amb tanta rigor, tenia contemplacions pels mainats que èrem insensibles als vaivens climàtics.
Bona part de les hores lleures les passàvem al terrat. Aquell lloc era sagrat, on gaudíem de pròpia autonomia. Poques vegades ens fiscalitzaven les nostres recreacions. Al cru hivern ens hi posaven límits. Procuràvem ser bons minyons, llevat de quan no n’érem.
El pare procurava estimular-nos a inclinacions físiques, doncs d’altres aspectes se’n cuidava l’àvia Pepa.
Suspès d’una biga mestra, el pare hi va instal.lar un trapezi i unes anelles per a exercitar la musculatura i l’equilibri. Pujar la corda i fer la planxa amb les anelles era el meu fort. Era divertit gronxar-se amb el trapezi, balancejant al màxim aconseguíem tocar el bigam amb el cap i els peus.
Amb una barana d’obra que feia d’àmpit al celobert, era el camp on feia les meves pastetes amb fang. Feia casetes i altres invents ingenus. M’imaginava que tot allò era de debò.
Quatre testos vells i atrotinats em servien per a sembrar mengetes, moresc, cigrons, xufes i també safrà. Llenties mai n’havia vist a casa.
A un costat del terrat hi havia un galliner amb mitja dotzena de gallines i un gall. " Per la candelera els ous a la carrera, el 2 de febrer". Una bona temporada quasi abastaven pel consum de casa.
Jo també feia el que feia l’àvia Pepa, els ficava el dit al cul per palpejar si tenien l’ou a punt de pondre.
El pis del carrer nou.
Temeritats eixelebrades. A voltes, em creava situacions atrevides que podien resultar tràgiques. Recordo molt bé que l’escala de casa la pujava i baixava per la part exterior de la barana. L’ull de l’escala tenia uns dos per dos metres de llum. Baixar l’escala no sempre ho feia per fora, si m’haguessin enxampat m’haurien escridasssat de valent. De la manera més normal que la baixava ho feia en deu salts : deu replans amb trams de sis graons cadascun.
En certa ocasió les anava baixant com Déu mana de resultes d’una de les meves ximpleries pujava tots els graons a quatre grapes i a tot gas. En un moment donat vaig ensopegarAmb les potes de davant i em vaig desllorigar el canell. Cap a cal Bisbal s’ha dit ! , al carrer nou de Santa Clara, a les Escodines.
De "curanderos" n’hi havia uns quants. Molts havien sigut pastors d’ovelles. Ells mateixos reparaven trencadisssa de potes del bestiar. Com que no hi havia adormidors, (anestèssia), ho adobaven al viu.
Si bé, t’untaven el lloc afectat amb un tros de cansalada per a facilitar la lliscor per on les mans fornides del Bisbal pressionaven amb tan poc mirament que, et feia " veure la padrina" amb el risc de tenir un esvaniment.
En una altra ocasió, em vaig encarar altra vegada amb el Bisbal… Baixant saltant les escales al col.legi dels Hermanos, em vaig luxar un turmell. Altra vegada a veure "veure la padrina" !
Les Enramades dels carrers (festes de barris)
com s’organitzaven ?
Les enramades tenien lloc a la vuitena de Corpus. Corpus s’escau 60 dies després del diumenge de Pasqua de ressurrecció. S’engalanaven els carrers amb adornaments de banderoles, flors i ramatges. Se seguia un ordre de cel.lebració per sectors o districtes.
Després de la festa de Corpus venia l’enramatge dels carrers. La primera barriada era el carrer del Hospital. El diumenge eren les més lluïdes, les més sonades. Calia certa audàcia i joventut.
Tot al llarg de les Escodines era un desvari. La gent s’escometia llençant-se quantitats enormes d’arròs, caramels i Gràcia (confetti). Manubris i grups ambulants i ocasionals junt amb el bullici de la gent mantenia aquest caliu feliç de la festa. Els que no volien ser enduts per la constant pressió de la arrambada de tota mena, era preferible declinar l’invitació i no anar-hi. No obstant, no tothom era tan susceptible doncs la densitat de la gentada no mimbava. Vinga ! tothom a arrambar i a palpar… El dilluns tocava a Sant Miquel i veïnatge. El dimars ens tocava al carrer Nou, el nostre carrer. El dimecres les cel.lebraven el carrer d’ Urgell. El dijous, la plaça de la Calcina.
El divendres, … no ho recordo.
com les viviem ?
El pare era un entusiaste d’aquelles manifestacions de barriada. Ja unes setmanes abans preparàvem llargues tirallongues de banderoles de tots colors. Les enganxàvem als cordills amb farinetes de blat, no hi havia altra cola al nostre abast. Suspeniem tensades les enfilades virolades des dels nostres balcons amb els dels veíns d’enfront.
Al carrer era tota una xirinola. A la cantonada del carrer de la Canal solia haver-hi un manubri que no parava fins entrada la matinada. Tot el tram del carrer, uns empleats de cal Jorba s’havien preocupat de recollir bona recapta d’espígol que escampaven al llarg del carrer abans de passar-hi la processó del barri. La sentor penetrant de l’espígol omplia les narius. Imaginàvem estar en ple bosc.
Sortint de casa, ja havent sopat, passàvem per cal " Federico", l’estanc del cap del carrer. El pare ens comprava una capsa de bengales que semblaven mistos, i mitja dotzena de cebetes, que amb el seu estrèpit no haurien espantat la més insignificant cuca de llum (lluerna). Tot aquell arsenal pirotècnic el posariem amb acció quan arribaríem al balcó de casa.
Havent fet el tomb per la barriada engalanada, i abans d’anar a retir, entràvem a la cerveseria de costat de casa. Al pare li abellia la cervesa. Sempre deia que si fos ric, en lloc de vi beuria cervesa. Allà ell demanava "un barrejat" : meitat gassosa i meitat cervesa. Nosaltres bevíem "un soldat" o dit també "un suau". Era a base de cafè amb gassosa. Disfrutàvem xarrupant l’espessa espuma.
Les Enramades, als meus set anys, ja constituïen un motiu especial. La descoberta de començar a participar en les manifestacions del món dels adults, era meravellós.
D’infant, t’identificaves espontaniament amb aquell contrast festiu i sorollós que es destacava ja, al marge de la rutina plàcida imposada al si de les cases.
El bullici del carrer, la xirinola, tota mena de brogits comprimits donaven expansió sense reserves.
segona part
ELS OFICIS I OCUPACIONS DE LA ÈPOCA
El Lleter
A les lleteries s’hi anava per la llet de vaca, de cabra o de burra. També tenien marengues, mató, formatge i Iogurt Kefir Danone.
Algunes persones acomodades, a les festes, sortint de missa entraven a la lleteria de cal Saldes, del nostre carrer, a prendre xocolata desfeta amb melindros i panets de Viena. Aquests llocs desprenien una aroma temptadora més bona que la que feien a casa cada diumenge. No tenia la mateixa flaire.
Passaven pels pisos els lleters que proveïen la seva clientela. Portaven uns pots de llauna estanyada on hi contenien uns vuit porrons (vuit litres) de llet. Dels dos pots que traginaven, un el deixaven a l’entrada. Avocaven la llet amb mesures d’un patricó i mig , o sigui, amb mesura de quart i de mig litre.
Era costum extesa deixar el pot de casa al replà, al peu de la porta del pis junt amb els cèntims al costat. Això es donava quan molta gent treballava a les fàbriques i no eren a casa.
------------------------------------------------------------------------------
El Cridador ( pregoner )
El cridador de l’ajuntament anunciava amb una crida de trompeta. Era de metall, d’un parell de palms de llargada.
Es situava a determinats punts dels carrers, especialment a les cruïlles de la via pública, de manera que l’aqústica arrivés a totes les oïdes.
L’interès de la casa gran era que els pregons ; els edictes, disposicions, bans sigésssin a l’abast de tothom.
Quan el cridador havia fet la trompetada, es quedava una estona esperant que acudissin la gent del veïnat. Un redol de persones feien presència entorn del protagonista.
Ultra els despatxos oficials de l’ajuntament, se solia recórrer a reclams i ofertes de cases comercials, com peixateries, fruiteries fins i tot algun sastre.
------------------------------------------------------------------------------
El Pepet del Pa
Aquest era el forner que ens duia el pa a casa. Ignoràvem el seu cognom, només era el Pepet del pa. Tenia la fleca al carrer de Vilanova tocant la Plana.
El recordo amb el paner a l’espatlla, la gorra enfarinada i la camisa blanca ; no el recordo d’altre manera. Pujava a casa, aquell tercer pis, duent dos pans de crostons de cinc lliures (dos quilos), amb la torna per a completar el pes. La torna ens la cruspiem la quitxalla com si de bresques es tractès. El pa de barra i els llonguets era quasi privilegi de la gent d’ Upa. Les barretes no eren corrents.
Hi havia el pa de munició : el " xusco", exclusiu pels soldats i pels reclusos. Era un pa de dues lliures (800 grams).
A casa, els pans solien durar dues setmanes. El pa de llavors tolerava més els embats del temps. Al rebost col.locàvem els pans de guardar, damunt d’una lleixa junt amb les gerres del porc confitat i la gerra de les olives verdes tallades i adovades amb herba. El pa de cada dia es guardava al calaix de la taula del menjador. Calia una determinada tècnica per a llescar aquella voluminosa massa de pa sense fer-se mal. La ganiveta, d’un pam i mig, capçada amb empunyadura a cada extrem. Estampit el pa entre el cairell de la taula, el calaix obert i l’estómac, la ganiveta feia amb seguretat la llescada. I … a endrapar com bons panarres !!
------------------------------------------------------------------------------
El Pellaire
Sovint, el drapaire exercia de pellaire, si bé, tan l’un com l’altre t’escatimava en el preu després d’un laboriós regateix.
El conill era l’animal casolà més a l’abast de tothom. El pollastre solament en dues ocasions a l’any : per la Festa Major i per Nadal. Cap d’any poc se’n feia cas.
Aquest dòcil animaló el sacrificaven sense remordimants, d’un cop sec amb la mà de morter, al cap. Acta seguit el degollaven per treure’n la sang. El cap tallat en rodó, l’espellaven de cap a cua com si de un mitjó es tractés, girant-lo a l’ inrevés.
La pell, enpolsinada de cendra i estesa a l’ombra es guardava fins que el pellaire donés senyals de vida amb la seva peculiar cantarella del carrer de la Canal.
Del pèl suau i sedós d’aquest rosegador se’n elaborava el feltre per barreteria, dit també capelleria.
De la pell també n’extreien la cola de conill per a pintar parets.
La pell masserada amb alum, (sulfat d’alumini i de potassi), hom se’n servia per aplics d’abrigall en la indumentària de les personnes.
La pell en el món de la galanteria… un compliment davant d’una beutat, els joves solien proferir,
- renoi quina pell !!
------------------------------------------------------------------------------
El Vigilant ( el sereno )
Els vigilants nocturns no vivien dels honoraris de viligant solament. El seu horari efectiu era de les deu del vespre a les sis del matí. A les dues havien d’estar tot aplegats " a dalt " (a l’Ajuntament).
La gorra de plat constiuïa el seu uniforme, junt amb la jaqueta a l’estiu i el tabard a l’hivern. El més característic de l’equip era un fanal de mà i un garrot d’uns quatre pams.
Curiós era veure els manyocs de claus dels panys dels portals de la majoria del veïnat. Cal tenir en compte que les claus de ferro feien el seu pes i volum, gens còmode. El vigilant duia totes les claus enfilades per l’ull de la clau, en una corretja llarga que duia suspesa a l’espatlla.
Cada vigilant tenia assignat un punt de parada en un lloc estratègic a fi de dominar el sector. En un lloc visible penjava el fanal. A les deu el vigilant tancava totes les portes de les cases. A partir d’aquella hora, el veïnat anant de retir.
Qui no portava la pròpia clau acudia al vigilant. Picant de mans requeria la seva presència i aquest responia amb uns cops de bastó a terra. Si el noctàmbul no aconseguia fer-se localitzar, no hi havia altre recurs que esperar-se uns moments junt al fanal.
D’entre el manoll de claus separava la corresponent i obria el portal. Una propineta sempre hi queia.
Cada diumenge matí recollia una discreta aportació econòmica passant pels pisos.
Per les festes de Nadal, també acudia amb la targeteta de coloraines desitjant bones festes.
------------------------------------------------------------------------------
El Carter
El carter era un personatge apreciat pel barri, gaudia de molta simpatia.
Rebre cartes era com una distinció. La gent rebia poca correspondència.
Les relacions i contactes entre famílies eren directament personals, no s’escribien, es visitaven.
Hi havia parents, però, que esdevien pesats i absorvents. A casa nostra, gairebé cada tarda de diumenge, acudia com a invitat vitalici, el mossèn Ferre, cosí de l’àvia Pepa. El Mossèn era un
"gorrer " i golut sibarita. Abans de pujar a casa avisava amb tres cops al trucador de la porta del carrer. A casa ja hi tenia preparada la cadira encoixinada i a la taula, l’ampolla del Moscatell i el gotet, que sempre repetia tres o quatre vegades. No hi mancaven tampoc els carquinyolis de cal Cornet del Born. Tota la tarda fumava uns caliquenyos pestilents… però era el Mossèn !
Nosaltres, la mainada, sols esperàvem el moment en el que el senyor Mossèn es posés la mà a la butxaca de la sutana i en treguès uns quants " nissos " (anissos : confit fet amb llavor de comí i d’altres potingues). Li besàvem la mà i ens aviava amb - que Déu us fassi bons - . Anys i anys la mateixa cançó.
Hi havia casa que, quan havia rebut alguna isolada carta, la tenia guardada a l’armari raconer del menjador entre dues xicres i allí romania anys i anys com si d’un trofeu de família es tractés. Tal vegada era el senyal de vida d’un parent llunyà anat a les Amèriques… , vés a saber !!
Els carters tenien una espatlla deformada de tan tirar amunt la corretja de la pesada bossa de cuir.
Quan el carter es deturava enfront d’una entrada, els veíns, espectants, murmuraven qui podia ser que tingués una carta … ?
Els portals de les cases tenien un trucador de ferro colat, simulant una mà closa per a cridar els estadants. Un truc per el primer. Un truc i repicó per el primer pis segona porta. Els avisadors elèctrics, els timbres, eren un luxe propi de les cases de senyors.
Era força freqüent que molts destinataris no sabien de llegir. El carter era l’home bo que posava al corrent del contingut de la carta.
Per les festes de fi d’any també feien a mans dels veíns, la vistosa postal de Felicitació.
------------------------------------------------------------------------------
Els Pobres ( captaires i pidolaires )
Els pobres solien passar pels pisos els diumenges al matí.
Hi havia el concepte generalitzat de que el pobre passava gana i molta misèria. La gent corresponia donant-los generalment una llesca de pa. També els donaven peces de vestir usades, i potser massa usades i rebregades, doncs la gent ja resistia prou aprofitant la pròpia indumentaària.
Els donants d’aquestes almoines creien que ja contribuïen santament a alleujar la dissort d’aquells malaurats. La indignació es revelava quan sortint al carrer, alguns desagraïts havien fet escampall d’aquells sagrats testimonis generosos : tot per terra, els pellingots encara tebis d’unes mans caritatives.
En una ocasió, una estadanta ensopegà el pidolaire a l’entrada de l’escala botzinant improperis de desagraït – totes aquestes misèries ja us les podeu fotre on us hi càpiguen - . De pobres n’hi havia de privilegiats, els menys però. En certes cases se’ls oferia un plat d’escudella amb un mos de pa, s’ho menjaven asseguts damunt d’un graó de l’escala.
L’ofici de captaire comportava ser observador i programar una tàctica que s’adquereix a força d’habitud, altrament el profit pot anar-se’n en orris.
Una vegada, a la farmàcia de la plaça Clavé, era dissabte matí, dia de captada, la botiga plena de parroquians. El captaire acabava d’entrar, des de darrera feia signes insistents perquè se’n adonés el farmacèutic però aquest estava massa ocupat… el pobre, amb un cop de geni engegà – ja us podeu buscar pobre, jo no puc perdre el temps !!
- Déu us empari germà ! : expressió usual quan el pobre implorava l’almoina amb la tradicional lletania " Una gràcia de caritat per l’amor de Déu ! " , sinó no se li feia caritat…
------------------------------------------------------------------------------
L’esmolet ( l’esmolador )
L’esmolet, periodicament feia la ronda pels carrers de la ciutat oferint els seus serveis d’esmolar eines. Notificava al barri de la seva presència amb un singular mitjà : feia xiular una làmina d’acer en contacte amb la mola rodant. El banc de treball consistia en un rudimentari bastidor fet amb cabirons de fusta, contenint les rodes-politxes i les moles, una en aigua i l’altre seca.
Els estris més usuals per a les mestresses de casa, eren els ganivets de cuina, ganivetes de tallar pa i les tisores.
Aquests artesans passavolants, estalviaven haver d’anar al ganiveter establert en les pròpies forgues. Els ferrers-serrallers es refiaven més de la gent del camp i de la industria. Aquells ambulants no podien garantir l’esmolada i llosada de les eines professionals, per exemple ; llossar i trempar les eines agricoles, les relles i pales de les arades de llaurar, les falçs, les destrals, les aixades i els càvecs. Els volants i falcilles per segar el blat. També calia tractar amb molta cura els tallants del carnicer.
------------------------------------------------------------------------------
Recaders
Amb diligència cronològica, cada matí, a guisa de despertador en el silenci matinal, el veinat es despertava amb el retruc agressiu de les rodes del carretó del recader Puig. El carretó en sí no era el culpable, sinó les rodes quan el treien al carrer, franquejant el graó del magatzem i l’altre de la vorera. No fallava, dos quarts de set del matí.
El carrer Nou era el carrer dels recaders. Hi havia el recader Puig, el Botines, el Crepo i el Soler.
D’altre banda, existien les anomenadades Agències de Transports que treballaven amb més envergadura a base d’uns quants camions propis. Aquestes eran l’agència Mora, el Muntaner i l’agència Moll.
Els recaders repartien paqueteria amb carro i carretons. La càrrega grossa els venia en tren i d’alguna empresa important mitjancera. Hi havia, fins i tot, d’un viatge de Barcelona, una canastra de menudalla urgent que arribava en el tren de la una del migdia. Recollien la canastra a l’estació i empenyent el carretó fins al carrer Nou.
Es curiós saber que el promotor d’aquest servei de recaderia, a principis del segle IXX, fou el Sr.Thomas Cook, anglès. Hom diu que era un artesà d’estament discret.
Habitualment es desplaçava a la capital per a proveïr-se de materials i altres articles que necessitava per al seu negoci. Certs veïns i amics havien pres la costum de fer-li encàrrecs. Ell es deia, - *ça com lla haig d’anar-hi igualment ! - . I com que els encàrrecs sovintejaven cada dia més tingué "la idea", donat que ja era hora que els amics no li prenguessin el pèl. Decidí doncs, cobrar-ne una comissió pels seus encàrrecs.
Més enllà, es va especialitzar en aquesta manera de fer negocis. Fou el primer que organitzà els viatges d’esplai programats. Era el fundador de " Wagons Lits Cook ".
*ça com lla = sigui com sigui, de totes maneres
------------------------------------------------------------------------------
Escombriaires ( raconaires )
Els escombriaires s’ocupaven diariament de la recollida de les escombreries.
Les deixalles es reduïen quasi totalment a restes orgàniques. No hi havia gairebè res per a despendre-se’n. No es llançava res. El recipient de posar el racó, " la galleda del racó ", que era de llauna o zenc, s’havia de baixar al carrer quan els raconaires avisaven amb uns tocs de corneta.
La recollida es feia amb un carro sisterna amb quatre obertures al damunt per on carregaven el racó.
Generalment eren dues les persones d’aquest servei : l’arrier, que menava el cavall i l’ajudant.
Les carretades d’escombreries les abocaven prop del cementiri municipal, al camí de Rajadell. Amuntegaven la carrèga fent una veritable muntanya que, a l’época de femar els camps per a la llaurada, els pagesos hi acudien amb el carro de trabuc a carregar de fems, adob propi per a la terra. Poc existian llavors els fertilitzants químics, la sembrada tenia lloc a finals de tardor.
A vigílies de Nadal, el raconaire no s’oblidava de desitjar-vos les millors felicitats.
---------------------------------------------------------------------
LA MESQUITA . Recollida de mesquita
Un altre servei especial de sanejament, en certa manera vinculat al servei salutífer de la ciutat, si bé no a càrrec del personal d’escombreries.
La mesquita : substància fecal o suc de bassa. Aquests serveis es portaven a cap a la matinada, a les cases antigues que sols disposaven de pou mort com a receptacle de les evacions casolanes.
El personal d’aquest especial servei, acudia de bon matí amb un carro ple de barrals de fusta ovalats. Taponada l’embocadura, sols un orifici rodó per a poder omplir-los a força de poades amb galledes. Un cop buidats els "pous morts" del seu contingut, tapaven el forat del barral amb una tapa, per evitar l’escolament de la quisca amb el xarboteig de l’anada fins a la bassa de la mesquita, als afores de la ciutat.
Quan aquesta operació tenia lloc, si era l’estiu, de la ferum intrussa en participava tot el veïnat, doncs la gent a causa de la calor, portes i finestres estaven obertes de bat a bat.
------------------------------------------------------------------------------
Les dones de la ratafia ( Ratafia : licor alcohòlic fet a base de certs fruits )
Eren dues dones que, un parell de vegades a l’any es deixaven veure per a vendre els seus productes. Portavem quatre garrafes amb licors medicinals.
Feien elogi de la eficàcia dels seus nèctars. S’havien après la retòrica dels benifets de les herbes boscanes. Deien que venien de la muntanya.
A més de la ratafia, també era molt preuat el xarop de nous tendres. Deien que no hi havia res millor per desvetllar l’ànim decaigut. Era bó també per refer-se de l’espatllat (capolament) i de la naurella ensorrada (esternum).
L’àvia Pepa sovint rebia a casa persones que acudien per a curar-se de l’espatllat. A força d’estiraments adequats dels braços acompanyat d’oracions, deien que els resultats eren efectius.
A casa, llevat de la ratafia, no eren gaires els licors que li feien costat a l’armari del menjador. La menta, el moscatell i algun altre. Del conyac ningú en parlava. L’absenta, a base de donzell mascle (vermut), es prenia com aperitiu.
…………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………
*
Forfollant paperassa antiga, restes dels meus avantpassats, em ve a les mans una llista curiosa de fòrmules arcaiques, anotades en un català pintoresc d’abans de les actuals regles d’ortografia. Descric aquesta recepta fidelment :
Nota de fe Polbos de orgata. ? orgata = orxata
De las drogas y cuntitas
Farina de at mella 1 ll ? se barega = es barreja
Sucra blanc 3 ll ? y senfa polbos = i s’enfà pols
Sitira una mica de asensia de llimó ? yaesta = i ja està
Se barega y senfa polbos yaesta.
…………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………
El Metge aconductat
Era molt habitual entre la classe mitja tenir el facultatiu aconductat. Es convenia amb el metje rebre’n assitència mitjançant una quantitat anyal.
" El senyor metge ". Doctor era un denominant elevat i poc usat. A ningú li hauria passat pel cap anomenar el metge, senyor doctor, però sí senyor metge. Jo particularment no recordo haver vist mai un Doctor en aquells temps, fins entrada la post guerra.
A casa teniem aconductat el metge Serra que vivia a la plana del Om. Portava, recordo, el barret sempre un xic tirat enrera. També portaven barrret el metge Puig i Ball, que tenia el consultori al Passeig Pere III, cantonada amb el carrer Casanoves. El metge Soler visitava al carrer del Born. El metge Tuneu era veí de casa nostra. L’entrada
del seu domicili era pel carrer de la Canal, uns balcons tenien sortida al carrer Nou.
De fet, al curs de la meva infantesa, mai havia malaltejat, sols els inconvenients propis de la mainada corrent. Sovint sofria de mal de cap. L’àvia creia, malgrat tot, en les cures casolanes. Rostia segó de blat en una paella vella i dins una paperina d’estrassa ben calent, l’oprimia al volt del front retingut amb un estrenyacaps.
Sempre he detestat els cataplasmes i els ungüents. Un calvari eren "els ulls de poll ". No sé perqué em compraven les sabates massa justes ? Em tractaven els ulls de poll amb un bocí de tomàtec de
" penjar " damunt del dit petit del peu, embolicat amb un quassigall. Passava la nit sense more’m ni un dit, aplanat, esperant que es fer clar…. repugnant… !!
Era també fastigós el remei per combatre la tos. M’untaven el pit i l’esquena amb petroli i llard dolç per evitar la irritació de la pell. Per a no embrutar el llit em posaven una samarreta de fran.nela.
No gosava quixar-me quan alguna cosa em dolia, així evitava els torments de les cures.
Com que era molt de vida, sempre m’havien de purgar per les raconades a la panxa.
Un record latent dels meus quatre anys : dels efectes de les píndoles purgants del Dr. Ros, vaig passar-me una nit immergit en un fangueig… i no precisament de fang… Una pàtina de quisca s’anà adherin i endurint a la vegada. A pellofes m’entretenia a arrencar aquell bé de Déu… gràcies al Dr. Ros. Ja veu doctor quin merder !!
------------------------------------------------------------------------------
13 Oficis i Ocupacions
1.- El Lleter
2.- El Cridador (pregoner)
3.- El « Pepet del pa »
4.- El Pellaire
5.- El Vigilant (el sereno)
6.- El Carter
7.- Els Pobres (captaires i pidolaires)
8.- L’esmolet (l’esmolador)
9.- Recarders
10.- Escombriaires (raconaire)
11.- La MESQUITA. Recollida de mesquita.
12.- Les dones de la Ratafia.
13.- El metge aconductat
1820
1920
1910
