Castellano Català
Castellano Català Petits i grans universos per compartir
Recordo, fa anys, devien ser les darreries dels setantes, quan encara era tant recent la mort del dictador (aquest dictador que molt jovent d'avui ja no recorda), a la feina, m'havien preocupat les condicions laborals, i jo feia la meva petita aportació des d'un sindicat de classe, i anecdòticament, o potser no tant, un dia el meu cap principal se'm va acostar i amb un sonriure als llavis em va etzibar: " Usted Tatjé és un separatista...", jo, per la meva banda li vaig tornar el somriure sense respondre. Aclariré també, que em deien Tatjé, perquè el meu primer cognom "Luis" sonava massa a nom propi, i en aquells anys encara no s'estilava cridar al personal amb nom propi, ni a nivell de caps, ni de companys. Però tornem al tema: em va dir que jo era "separatista", amb el més pur estil amb que s'utilitzava aquest mot en el franquisme, és a dir, que tot aquell que s'oposava al "règim", era automàticament titllat de "separatista". En realitat jo només treballava per millorar les condicions de treball dels meus companys i meves. A les empreses, i encara més a les de l'estat, els costava d'anar-se acostumant a la "nova normalitat" de veure sindicalistes que, elegits pels treballadors belluguessin i vetllessin legalment els drets d'aquests. Per tots aquells que tot just sortien de l'anomenat "sindicat vertical" els anava coll amunt la nova situació que s'anava creant. Avui intento mirar-m'ho ja desapassionadament, però sempre m'he recordat d'aquesta paraula: "separatisme" o "separatista": qui la pronunciava indefectiblement havia de ser "afecte" al "règim", al menys en aquells dies, i no gaire amic de la democràcia. Si avui la sento en boca d'algú, encara sento inquietud...
Sempre m'he sentit lliure pensador, i mentre les idees d'altri no t'atropellin i siguin respectuoses amb les teves, malgrat diferir, s'ha d'acceptar - i de fet accepto - aquesta diversitat en veure o copsar les coses.
N'hi han que això no ho tenen en comte, i perden el respecte als quins no pensen com ells.
Escric en català perquè és la meva llengua, em sento català perquè he nascut a Catalunya (i això és una cosa tant natural que no caldria haver donar cap explicació). També escric i parlo l'espanyol, perquè és l'unica llengua amb la que d'infant i adolescent vaig anar a l'escola, i ha conviscut sempre amb mi. I això no em "separa" de ningú i em puc sentir universal, global en sentit planetari ( no en el sentit amb que ho enfoquen els poderosos)i, evidentment, sentint-me català no em sento separatista, en tot cas, me'n sentiré, si més no, d'idees o coses que m'hagin imposat, o obligat, pel demés, penso que tothom amb la seva identitat, sigui la que sigui, ha d'anar amb el cap ben alt. Es així com es genera el mutu respecte entre les persones sigui quin sigui el bressol de la seva naixença. Comportant-me d'acord amb la meva identitat faig un homenatge a la persona del meu avi En Manuel Luis Mayor, natural de Nerva, provincia de Huelva, que va venir de jove a Manresa, on es va casar amb la meva àvia Na Carme Bellorbí Pijoan. I sempre m'he sentit afalagat de tenir un avi andalús.
No s'ha de confondre la dignitat humana amb els fanatismes inconnexes i abstrusos en que cauen determinades persones i medis fent gala d'una ignorància gegantina. Cal escoltar les vertaderes raons de les persones i els pobles, sempre per construir, comprendre i saber, amb respecte, estant-hi d'acord o no, abans que faltar al respecte, perquè lliurement hom pensi d'una altra manera.
Tota la vida hi ha hagut persones que s'han cregut amb prou drets per decidir sobre la llibertat dels altres, i per això han sigut capaces de fer guerres, cops d'estat, revolucions que després han acabat en res, en definitiva dolor i mort pels enganyats innocents de tots els bàndols i grans negocis pels promotors que no paren d'organitzar o mantenir conflictes.
Si defensar el lliure pensament i la llibertat, és ser "separatista" aleshores ho sóc, però òbviament, ho sóc pels intolerants, pels que no volen respectar als que no pensen com ells, pels que no volen acceptar allò que jo sóc, allò que jo penso.
Salutacions !
Manuel Luis Tatjé
