Castellano Català
Castellano Català Petits i grans universos per compartir
Donant voltes al Parc de l'Agulla et passa pel cap tota una pel·lícula ben diversa i curiosa. Primerament agafes la "marxa", el propi ritme, la respiració, procurar d'harmonitzar i sicronitzar amb naturalitat tots els moviments de l'acció de caminar, quan tot això "està en dansa", que necessita el seu temps, et fas conscient del paisatge, en primer terme el llac que recull l'aigua de la ciutat de Manresa, la pineda circumdant, que fa goig de veure contrastada amb el blau del cel, sobretot si és un dia clar com aquest matí de Juny que m'ha inspirat, on a primera hora el Sol ja s'ha alçat per l'Orient i fa una brisa fresqueta molt adequada per practicar esports sense acalorar-te d'entrada. En la part Nord Est del llac i fins al pont on la Sèquia hi aboca el preuat líquid (sensació experimentada aquest any com mai), s'hi concentren els pescadors plantades les seves llargues canyes i amb aquella paciència que els caracteritza, amb les seves gorres, amb entrepans i tertúlia, o simplement prenent el Sol. El pas propi ja es va fent més ritmat i només es tracta de deixar-te dur per aquell mateix impuls inicial, que es manté constant i precís per poc que controlis la respiració i la concentració en tu mateix. Es un estímul progressiu que allunya els primers símptomes de cansament i et manté en un pas airós. Al cap de poc ja et vas creuant amb persones diverses, que són allà per la mateixa causa: fer esport, manteniment, salut (de vegades per prescripció mèdica), etc. Et pots trobar als atletes experimentats, que els notes el nivell per l'harmonia i l'agilitat dels seus moviments, perquè salten i corren com només ho fan les persones entrenades, et trobes gent gran en grups, tant homes com dones, o be en solitari, com és el meu cas, joves i no tan joves, uns passejant a un ritme ben be de passeig, altres intentant una marxa un xic més forçada, habitualment també es veu algú en bicicleta de muntanya, i tambe els piraguistes, als matins escoles, sobretot. Després venen les afabilitats i els afectes que porta la quotidianitat, és a dir, aquelles persones amables que pel fet de creuar-nos cada dia, et saluden amb un somriure, amb un gest de la ma, amb una actitud de voler dir:" Què, com cada dia, no ? I, perquè no podia ser d'una altra manera, estem en un món dual, també et trobes diàriament, el típic pedant que et passa pel costat, tanmateix com un autòmat, ni et mira la cara i et deixa una sensació de fàstic real, amb el seu pas metòdic i la seva pretesa superioritat. Però és que el paisatge és així de variat, i així som les persones: unes amables i afables, altres tot el contrari. Penso que a tot arreu on hi conflueixen persones, hi conflueixen els conflictes, les formes de ser, els comportaments, les actituds. Tots i cada un portem els conflictes del món dins nostre, a petita escala, és clar.
Per tant tenim a les mans tant la pau com la guerra, i depenent de les circumstàncies així aniran les coses.
De totes maneres m'agrada aquest paisatge amb tots els qui el formen, encara que alguna vegada, també em "perdo" escoltant la tertúlia del Basses, (que segons sembla ha colissionat amb la Direcció de Catalunya Ràdio i plega), que també m'ha acompanyat moltes vegades en les rotllanes que faig al voltant del llac.
Cordialment !
Manuel Luis Tatjé
