CONSPIRACIONS...

EL PARC DE PUIGTERRÀ (EL CASTELL) O QUI ELS HI HA DE DIR RES ?

23/11/2007

Els meus avis vivien en el barri d'El Castell, la meva mare hi va néixer, i jo de ben marrec ja hi jugava, tot i haver nascut al carrer de Les Piques, amb la colla de nois del veïnat, que era ben nodrida en aquella època (dècada dels cinquantes). Avui la quitxalla ja no juga al carrer. Suposo que són coses del "progrés". Però en els anys cinquantes, al carrer hi feiem tot tipus de jocs: futbol, fet i amagar, punxó, bales i tot tipus d'aventures. De vegades les "aventures" ens portaven a dalt el Castell (El Parc de Puigterrà) allà hi havia hagut les primeres cigarretes furtives, les converses del reprimit i pecaminós sexe, i fins i tot alguna masturbació. El Castell esdevenia lloc i escenari per tot tipus de jocs que la infantívola fantasia sense límits, guarnia en aquell paisatge "salvatge", en aquelles trixeres on ens amagàvem (restes del 36 encara), en aquelles més que gastades ruïnes de l'antic "Fort de Santa Isabel" que em sembla recordar que era del S.XVIII (si m'equivoco que em corregeixin els entesos), les mateixes que encara hi ha avui dia en l'extrem sud del Puig i des d'on es veu una imponent vista de Manresa amb la Torre de Santa Caterina al fons, i una gegantina serra de Montserrat permanentment ajaçada en l'horitzó. De fet, la panoràmica hi és pels quatre costats, tanmateix una ventilada meravella sempre recomanable d'admirar. Però en aquells anys tot aquest pulmó de natura estava més descuidat que avui. Al mig de l'explanada prop d'on encara hi resten unes roques grosses, hi havia hagut una petita bassa o llacuna que a l'Hivern es glaçava i hom hi podia "patinar". Trencàvem el gel a cops de roc i a l'Estiu granotes i "capgrossos", per entre aquells desmais que s'abocaven fins a tocar l'aigua.
Aquest Parc de Puigterrà, el Castell, me'l estimo per moltes coses. Per això avui m'indigna quan persones, que han agafat el costum d'anar-hi a menjar i beure, fan cas omís, a les papereres, i deixen els embolcalls, restes de menjar, ampolles i llaunes, per terra, fent ostentació d'un incivisme i una manca de respecte pels altres, galopants, i més encara, quan aquesta actitud la practiquen alegrement i de forma reiterada amb total impunitat. Quí els hi ha de dir res ? Altres a tot arreu els va bé de gargotejar, parets, pedres i fins algún cotxe aparcat a l'entrada del Parc (i sé el que em dic), de la mateixa manera que es va embrutar el monument en record de Xesco Boix, o l'edifici de l'Associació Astronòmica.
Quan els bens són col·lectius cal pensar sempre en els altres, però n'hi ha molts que això s'ho passen "pel forro". I el fumut del cas és que els seus problemes mai no es resoldran "a través d'aquest fer". Fins i tot defequen on després tu, o jo, o ells mateixos, haurem de mirar on posem el peu per no agafar una fastigosa "doble sola" (ja m'enteneu). I potser demà tornaran a fer el mateix. Qui els hi ha de dir res ? Jo, de moment, escric...

Salutacions !
Manuel Luis Tatjé