Castellano Català
Castellano Català Petits i grans universos per compartir
A mida que et fas gran es consoliden virtuts, però també defectes, els més contraris a desaparèixer, els més enganxats - per dir-ho així -, a la pròpia humana personalitat. De cop i volta, t'adones del pas dels anys, i veus amb una certa perspectiva, allò que has fet i/o no has fet, allò pel que ja no et sens tant jove com per fer-ho, i malgrat tot, allò que encara t'agradaria de fer tot i l'edat, que si la salut acompanya, no és tant important com això. I se't vol apoderar aquella inútil i lacrimògena nostàlgia típica i tòpica. Aleshores és quan es desvetlla aquell orgull tant humà, terrible i cavernícola, que fa dir aquella pedant frase feta, que he sentit en més d'una boca i que diu: "no em penedeixo de res...". Encara que, el que la diu, en el moment de dir-la, noti una rau rau a dins, allà on pul·lula la Consciència, que és com si li digués: "Ara si que t'has passat, noi !" I no vull dir pas en termes absoluts, que ningú hagi de poder sentir-se orgullós del camí que ha realitzat en la seva vida. Millor
i felicitats als que, contents i satisfets, així ho reconeguin, ho dic sincerament. Ara bé, crec que aquests no son els "més" si no més aviat els "menys", i que en realitat, segurament sempre o gairebé, hom hagués pogut "fer millor les coses", i així ho esmenaria en una segona oportunitat, per superar les falles i els errors anteriors, previ reconèixer-los, és clar.
Es una sensació curiosa (que tothom ha de viure, tard o d'hora, si no surt algun contratemps fatal) la de sentir que els joves ja et "tenen per vell", perquè així és com ja et veuen, malgrat que puguis mantenir hàbits o costums que et facin estar "en forma". El pas del temps és inexorable, i el cos físic és el que més ho mostra, malgrat tots els maquillatges i gimnàstiques. L'Esperit és diferent, sempre es mostra igual de jove i animat, fins quan ja l'organisme, no respon prest i alhora als seus puntuals requeriments. I malgrat aquesta aparent disparitat, crec que és summament important l'assumpció d'aquest procés al qual ens veiem abocats tots els humans. No assumir-lo crec que és sinònim d'un sofriment i una angoixa evitables. Però òbviament, assumir-lo no voldrà pas dir desànim, tristor, impotència davant l'inevitable, sino tot al contrari. Assumir que formem part de la naturalesa humana, que hi estem condicionats, que la vellesa, el fer-nos grans, és una etapa per ser viscuda a fons i fins al final, sigui quan sigui que arribi, i que mentre dura, hi ha un munt d'activitats per fer, que serveixen a la pròpia persona i fins als més joves del nostre voltant.
Assumeixes, al menys jo, que et vas fent gran quan sents la gatzara dels nets que et criden incessantment: avi ! avi ! Es una alegria i una reflexió que m'obliga a pensar i a superar-me constantment. I tot el que sigui viure a fons cada instant, és el que conta, acompanyat del que pots trasmetre.
Ancestralment fer-se gran era signe d'experiència i saviesa, i d'un respecte absolut per part dels joves. Penso que aquesta hauria de ser la "reivindicació", per apartar d'una vegada de la circulació, aquesta idea trista i desgraciada dels fer-se gran o de l'envellir com sinònim d'inutilitat, d'aparcament en residència, que és el trist pervenir de molts que es senten oblidats pels fills i la família, apartats literalment de la veritablement desgraciada "vida trepidant" a la que es veuen abocats, els "paladins de la vida moderna" d'avui dia, que, pobrets !, no els queda temps per res. Em fan una pena aquests vellets potencials de "dema passat" que avui "encara" no es consideren "carn de geriàtric" !! Però en aquest món no val sino la pròpia experiència. Aquesta és la més gran lliçó. Qui sap el que cadascú haurà de viure en carn pròpia els darrers anys de la Vida ? Però probablement hi tindrà molt a veure el que hagi sembrat cadascú en el seu propi entorn. M'enteneu ? Allò del "TAL FARÀS, TAL TROBARÀS"...
Bé, que ningú es desanimi ! Només he fet unes reflexions i prou, eh ? Perquè com que acabo de complir-ne seixanta, el número s'ho val. I això no ha d'estar renyit amb la realitat.
Salutacions !
Manuel Luis Tatjé
