Castellano Català
Castellano Català Petits i grans universos per compartir
El carrer Puigterrà de Dalt és estret i llarg, com molts manresans saben. Es un carrer del barri vell, pròxim i paral·lel a la carretera de Vic. Es per això que molts dels cotxes que venen de la part de Sant Domènec, el fan servir de drecera per no passar per la carretera de Vic amb tots els seus semàfors i embussos. Amb aquesta mena d'estratègia es justifica, el més que intens trànsit de vehicles de tot tipus, grans, petits, motocicletes (amb les seves "agradables" roncaderes)que arriben a passar per aquest carrer, que mai no va estar concebut per això, que permanentment està ple de forats, sobretot el tros que va del carrer Sant Salvador fins la Plaça Lladó. Amb unes voreres irrisòries, malgrat petits eixamplaments que s'hi han fet en alguns trams, o al començament del carrer com a "illa de vianants" (que hauria de ser-ho tot, de cap a cap). I el veïnat d'aquest carrer, que te d'aguantar un índex de fum i gasos, tot el dia, però més les hores de molt exagerada densitat, totalment insà. I això, pels que regulen el trànsit de la ciutat de Manresa, es veu que és "normal", perquè ni tant sols es plantegen aquesta, per mi, important anomalia. Per si això fos poc, en el tram abans esmentat fins a la mateixa Plaça Lladó, hi ha cotxes aparcats al costat esquerre del carrer, en el mateix sentit de la direcció, la qual cosa encara fa més complicada la circulació. I encara, el semàfor que hi ha a la sortida d'aquest carrer a la carretera de Vic, el tram que va des de la Plaça Lladó fins al semàfor, les llargues esperes, les accelerades, alguns que porten la "discoteca" dins el cotxe al màxim de decibels (pobrets! en que podrien destacar si no ?). En fi, en conjunt, una meravella de carrer, com us podeu imaginar. Acabem-ho de repintar: Els tres costats de la Plaça Lladó, hi ha sempre cotxes aparcats, en espais senyalitzats, plaça petita però ben aprofitada. I gairebé sempre amb cotxes en doble fila, de vegades veïns descarregant la compra, furgonetes amb mobles, etc. De vegades s'hi formen uns embussos, per alegrar qualsevol. I de mitja tarda en enllà, els bonics contenidors sobreeixint de càrrega, amb bosses a terra, trastos de tot tipus, etc., en fi, com dic, un "poema". I això que diuen que el barri vell te encant... Deu ser en algunes zones molt concretes. Els signes de degradació i d'incivisme retraten als qui els produeixen, però també diuen molt de les administracions incapaces de posar-hi fi o mancades de voluntat per fer-ho. Aquest "ambient" de carrer és la imatge real i pobre que es dona als ulls de qui passeja per determinades zones de la Capital del Bages. Hi ha vegades que el carrer Puigterrà de Dalt, un carrer digne com el que més, s'assembla a qualsevol carrer tumultuós de gent i vehicles d'aquests que podem veure en moltes ciutats sense urbanitzar d'Orient. Que no ? Que exagero ?
Salutacions !
Manuel Luis Tatjé
Recordo, fa anys, devien ser les darreries dels setantes, quan encara era tant recent la mort del dictador (aquest dictador que molt jovent d'avui ja no recorda), a la feina, m'havien preocupat les condicions laborals, i jo feia la meva petita aportació des d'un sindicat de classe, i anecdòticament, o potser no tant, un dia el meu cap principal se'm va acostar i amb un sonriure als llavis em va etzibar: " Usted Tatjé és un separatista...", jo, per la meva banda li vaig tornar el somriure sense respondre. Aclariré també, que em deien Tatjé, perquè el meu primer cognom "Luis" sonava massa a nom propi, i en aquells anys encara no s'estilava cridar al personal amb nom propi, ni a nivell de caps, ni de companys. Però tornem al tema: em va dir que jo era "separatista", amb el més pur estil amb que s'utilitzava aquest mot en el franquisme, és a dir, que tot aquell que s'oposava al "règim", era automàticament titllat de "separatista". En realitat jo només treballava per millorar les condicions de treball dels meus companys i meves. A les empreses, i encara més a les de l'estat, els costava d'anar-se acostumant a la "nova normalitat" de veure sindicalistes que, elegits pels treballadors belluguessin i vetllessin legalment els drets d'aquests. Per tots aquells que tot just sortien de l'anomenat "sindicat vertical" els anava coll amunt la nova situació que s'anava creant. Avui intento mirar-m'ho ja desapassionadament, però sempre m'he recordat d'aquesta paraula: "separatisme" o "separatista": qui la pronunciava indefectiblement havia de ser "afecte" al "règim", al menys en aquells dies, i no gaire amic de la democràcia. Si avui la sento en boca d'algú, encara sento inquietud...
Sempre m'he sentit lliure pensador, i mentre les idees d'altri no t'atropellin i siguin respectuoses amb les teves, malgrat diferir, s'ha d'acceptar - i de fet accepto - aquesta diversitat en veure o copsar les coses.
N'hi han que això no ho tenen en comte, i perden el respecte als quins no pensen com ells.
Escric en català perquè és la meva llengua, em sento català perquè he nascut a Catalunya (i això és una cosa tant natural que no caldria haver donar cap explicació). També escric i parlo l'espanyol, perquè és l'unica llengua amb la que d'infant i adolescent vaig anar a l'escola, i ha conviscut sempre amb mi. I això no em "separa" de ningú i em puc sentir universal, global en sentit planetari ( no en el sentit amb que ho enfoquen els poderosos)i, evidentment, sentint-me català no em sento separatista, en tot cas, me'n sentiré, si més no, d'idees o coses que m'hagin imposat, o obligat, pel demés, penso que tothom amb la seva identitat, sigui la que sigui, ha d'anar amb el cap ben alt. Es així com es genera el mutu respecte entre les persones sigui quin sigui el bressol de la seva naixença. Comportant-me d'acord amb la meva identitat faig un homenatge a la persona del meu avi En Manuel Luis Mayor, natural de Nerva, provincia de Huelva, que va venir de jove a Manresa, on es va casar amb la meva àvia Na Carme Bellorbí Pijoan. I sempre m'he sentit afalagat de tenir un avi andalús.
No s'ha de confondre la dignitat humana amb els fanatismes inconnexes i abstrusos en que cauen determinades persones i medis fent gala d'una ignorància gegantina. Cal escoltar les vertaderes raons de les persones i els pobles, sempre per construir, comprendre i saber, amb respecte, estant-hi d'acord o no, abans que faltar al respecte, perquè lliurement hom pensi d'una altra manera.
Tota la vida hi ha hagut persones que s'han cregut amb prou drets per decidir sobre la llibertat dels altres, i per això han sigut capaces de fer guerres, cops d'estat, revolucions que després han acabat en res, en definitiva dolor i mort pels enganyats innocents de tots els bàndols i grans negocis pels promotors que no paren d'organitzar o mantenir conflictes.
Si defensar el lliure pensament i la llibertat, és ser "separatista" aleshores ho sóc, però òbviament, ho sóc pels intolerants, pels que no volen respectar als que no pensen com ells, pels que no volen acceptar allò que jo sóc, allò que jo penso.
Salutacions !
Manuel Luis Tatjé
Aquest és un tema reiteratiu. Què passaria si dels mitjans informatius es descartessin les "cròniques negres" que la major part dels dies ocupen, al menys, un vuitanta per cent (si no és més)de tot el que s' "informa" ? Hi hauria un daltabaix a les redaccions i a les agències ? No sabrien que dir ? I l'eterna pregunta:" perquè es dona tanta importància a aquesta informació negativa, que a la pràctica no serveix de res ? Per més que s'informi per ràdio i TV, el violador segueix violant, el que maltracta la seva companya, ho segueix fent, el que roba, tampoc deixa de robar, el que mata, continua matant, aleshores què es pretén ? Això és un "efecte" de la dita globalització, que ens hàgim d'assabentar, a més a més, de la "crònica negre" que succeeix a les antípodes d'on hom viu ? A qui interessa realment, el suïcidi o el parricidi que succeeix a l'altra costat de la Peninsula, o a l'altra costat de món ? A qui interessa que les misèries humanes s'hagin de remenar a tal extrem ? No és aquesta una manera d'embrutar més i més la ment de les persones ? I les "noticies" avui dia, tant per ràdio com per TV es repeteixen constantment, per ampliar-les o afegir-n'hi més, i assegurar que arriben a tothom sigui l'hora que sigui. Les dites "noticies" són un "triller" permanent, una "crònica negra" sense pietat. A més cal afegir-hi els altres problemes eterns que ja hi ha qui te cura "que mai no tinguin solució" encara que somrient àmpliament vol fer creure que s'esforça per aquesta: l'Orient Mitjà, etc., etc., no cal entrar amb més detalls, que tothom coneix com una triste cançó enfadosa que colpeja el cervell. En definitiva un "programa" que segueixen gairebé doctrinalment tots els medis de comunicació, sense salvar-s'en ni un: cada un amb el seu llenguatge, el seu tarannar, la seva "tendència política" (això també fa riure per no plorar), amb la seva influència religiosa o les seves idiosincràcies, però tots, per venir a dir el mateix, tanmateix bevent en la mateixa font, i en definitiva, amb uns mateixos propòsits: aconseguir que les persones tinguin una mateixa visió general i uniformista de les coses, dels fets, dels esdeveniments. Aconseguir unes mateixes reaccions que, subliminalment s'introdueixen o s'estimulen (com aquell qui no vol la cosa) en el subconscient. Evitar que el pensament voli lliure i es formi una lliure opinió. Abans (encara que també ara), parlàvem de la publicitat subliminal, ara s'ha de parlar també de les noticies subliminals o del subliminal que s'amaga en les noticies, i que inconscientment es va dipositant en el subconscient de la societat com a pluralitat d'individus.
Algú amb una certa "bona fe" o "innocència", podrà dir encara: i això, "perquè" ? Deixem la resposta a l'aire, i potser si hom practica, farà un bon exercici de lliure opinió o lliure pensament, intentant sortir del "remat"...
Encara que també és bo constatar, que quan un no pensa com el "remat", és mal vist, criticat, desqualificat, menystingut, etc., etc. Així de "subliminal" és el "Sistema" que ens ocupa i ens vol anul·lar bo i donant-nos-ho tot, i volent fer-nos creure o veure, que "som els millors". No heu sentit a parlar d'implantació de "xips" per millor controlar-nos ? Us sona la paraula "CONSPIRACIÓ" ?
Salutacions !
Manuel Luis Tatjé
Donant voltes al Parc de l'Agulla et passa pel cap tota una pel·lícula ben diversa i curiosa. Primerament agafes la "marxa", el propi ritme, la respiració, procurar d'harmonitzar i sicronitzar amb naturalitat tots els moviments de l'acció de caminar, quan tot això "està en dansa", que necessita el seu temps, et fas conscient del paisatge, en primer terme el llac que recull l'aigua de la ciutat de Manresa, la pineda circumdant, que fa goig de veure contrastada amb el blau del cel, sobretot si és un dia clar com aquest matí de Juny que m'ha inspirat, on a primera hora el Sol ja s'ha alçat per l'Orient i fa una brisa fresqueta molt adequada per practicar esports sense acalorar-te d'entrada. En la part Nord Est del llac i fins al pont on la Sèquia hi aboca el preuat líquid (sensació experimentada aquest any com mai), s'hi concentren els pescadors plantades les seves llargues canyes i amb aquella paciència que els caracteritza, amb les seves gorres, amb entrepans i tertúlia, o simplement prenent el Sol. El pas propi ja es va fent més ritmat i només es tracta de deixar-te dur per aquell mateix impuls inicial, que es manté constant i precís per poc que controlis la respiració i la concentració en tu mateix. Es un estímul progressiu que allunya els primers símptomes de cansament i et manté en un pas airós. Al cap de poc ja et vas creuant amb persones diverses, que són allà per la mateixa causa: fer esport, manteniment, salut (de vegades per prescripció mèdica), etc. Et pots trobar als atletes experimentats, que els notes el nivell per l'harmonia i l'agilitat dels seus moviments, perquè salten i corren com només ho fan les persones entrenades, et trobes gent gran en grups, tant homes com dones, o be en solitari, com és el meu cas, joves i no tan joves, uns passejant a un ritme ben be de passeig, altres intentant una marxa un xic més forçada, habitualment també es veu algú en bicicleta de muntanya, i tambe els piraguistes, als matins escoles, sobretot. Després venen les afabilitats i els afectes que porta la quotidianitat, és a dir, aquelles persones amables que pel fet de creuar-nos cada dia, et saluden amb un somriure, amb un gest de la ma, amb una actitud de voler dir:" Què, com cada dia, no ? I, perquè no podia ser d'una altra manera, estem en un món dual, també et trobes diàriament, el típic pedant que et passa pel costat, tanmateix com un autòmat, ni et mira la cara i et deixa una sensació de fàstic real, amb el seu pas metòdic i la seva pretesa superioritat. Però és que el paisatge és així de variat, i així som les persones: unes amables i afables, altres tot el contrari. Penso que a tot arreu on hi conflueixen persones, hi conflueixen els conflictes, les formes de ser, els comportaments, les actituds. Tots i cada un portem els conflictes del món dins nostre, a petita escala, és clar.
Per tant tenim a les mans tant la pau com la guerra, i depenent de les circumstàncies així aniran les coses.
De totes maneres m'agrada aquest paisatge amb tots els qui el formen, encara que alguna vegada, també em "perdo" escoltant la tertúlia del Basses, (que segons sembla ha colissionat amb la Direcció de Catalunya Ràdio i plega), que també m'ha acompanyat moltes vegades en les rotllanes que faig al voltant del llac.
Cordialment !
Manuel Luis Tatjé
A mida que et fas gran es consoliden virtuts, però també defectes, els més contraris a desaparèixer, els més enganxats - per dir-ho així -, a la pròpia humana personalitat. De cop i volta, t'adones del pas dels anys, i veus amb una certa perspectiva, allò que has fet i/o no has fet, allò pel que ja no et sens tant jove com per fer-ho, i malgrat tot, allò que encara t'agradaria de fer tot i l'edat, que si la salut acompanya, no és tant important com això. I se't vol apoderar aquella inútil i lacrimògena nostàlgia típica i tòpica. Aleshores és quan es desvetlla aquell orgull tant humà, terrible i cavernícola, que fa dir aquella pedant frase feta, que he sentit en més d'una boca i que diu: "no em penedeixo de res...". Encara que, el que la diu, en el moment de dir-la, noti una rau rau a dins, allà on pul·lula la Consciència, que és com si li digués: "Ara si que t'has passat, noi !" I no vull dir pas en termes absoluts, que ningú hagi de poder sentir-se orgullós del camí que ha realitzat en la seva vida. Millor
i felicitats als que, contents i satisfets, així ho reconeguin, ho dic sincerament. Ara bé, crec que aquests no son els "més" si no més aviat els "menys", i que en realitat, segurament sempre o gairebé, hom hagués pogut "fer millor les coses", i així ho esmenaria en una segona oportunitat, per superar les falles i els errors anteriors, previ reconèixer-los, és clar.
Es una sensació curiosa (que tothom ha de viure, tard o d'hora, si no surt algun contratemps fatal) la de sentir que els joves ja et "tenen per vell", perquè així és com ja et veuen, malgrat que puguis mantenir hàbits o costums que et facin estar "en forma". El pas del temps és inexorable, i el cos físic és el que més ho mostra, malgrat tots els maquillatges i gimnàstiques. L'Esperit és diferent, sempre es mostra igual de jove i animat, fins quan ja l'organisme, no respon prest i alhora als seus puntuals requeriments. I malgrat aquesta aparent disparitat, crec que és summament important l'assumpció d'aquest procés al qual ens veiem abocats tots els humans. No assumir-lo crec que és sinònim d'un sofriment i una angoixa evitables. Però òbviament, assumir-lo no voldrà pas dir desànim, tristor, impotència davant l'inevitable, sino tot al contrari. Assumir que formem part de la naturalesa humana, que hi estem condicionats, que la vellesa, el fer-nos grans, és una etapa per ser viscuda a fons i fins al final, sigui quan sigui que arribi, i que mentre dura, hi ha un munt d'activitats per fer, que serveixen a la pròpia persona i fins als més joves del nostre voltant.
Assumeixes, al menys jo, que et vas fent gran quan sents la gatzara dels nets que et criden incessantment: avi ! avi ! Es una alegria i una reflexió que m'obliga a pensar i a superar-me constantment. I tot el que sigui viure a fons cada instant, és el que conta, acompanyat del que pots trasmetre.
Ancestralment fer-se gran era signe d'experiència i saviesa, i d'un respecte absolut per part dels joves. Penso que aquesta hauria de ser la "reivindicació", per apartar d'una vegada de la circulació, aquesta idea trista i desgraciada dels fer-se gran o de l'envellir com sinònim d'inutilitat, d'aparcament en residència, que és el trist pervenir de molts que es senten oblidats pels fills i la família, apartats literalment de la veritablement desgraciada "vida trepidant" a la que es veuen abocats, els "paladins de la vida moderna" d'avui dia, que, pobrets !, no els queda temps per res. Em fan una pena aquests vellets potencials de "dema passat" que avui "encara" no es consideren "carn de geriàtric" !! Però en aquest món no val sino la pròpia experiència. Aquesta és la més gran lliçó. Qui sap el que cadascú haurà de viure en carn pròpia els darrers anys de la Vida ? Però probablement hi tindrà molt a veure el que hagi sembrat cadascú en el seu propi entorn. M'enteneu ? Allò del "TAL FARÀS, TAL TROBARÀS"...
Bé, que ningú es desanimi ! Només he fet unes reflexions i prou, eh ? Perquè com que acabo de complir-ne seixanta, el número s'ho val. I això no ha d'estar renyit amb la realitat.
Salutacions !
Manuel Luis Tatjé
Per primera vegada a Manresa, des que hi ha el nou Kursaal, vàrem poder gaudir d'una Gran Orquestra de renom internacional, com ho és la Filharmònica de Pilsen, amb una cinquantena de músics fantàstics a mans de l'expert Director Jerolsav Krcek, i també amb el reconegut virtuós violí solista Stepan Prazak. Un cop més, la rica qualitat musical de l'Est d'Europa, es va posar de manifest en un concert esperat, i que alhora, es va fer curt (75 minuts), pel mestratge demostrat, el "savoir faire" indiscutible dels seus integrants, i la seva maduresa harmònica.
Va començar el Concert amb l'obertura de l'òpera "El Barber de Sevilla" de Rossini, però el crescendo de la Sessió, va començar de debò amb el Concert per Violí, en La major, de Wolfgang Amadeus Mozart, que va fer les delícies dels assistents, a qui amablement el Director Krcek, va aturar amb un gest de la seva ma, frenant un aplaudiment entusiasta, fora de lloc, en una pausa que "no tocava". A partir d'aquell instant, el públic ja no va aplaudir més, sinó a un gest enèrgic del Director, i un somriure d'orella a orella, que volia dir: "ara si, ja podeu aplaudir". Aquesta situació "encara" és molt típica en els concerts de música clàssica a Manresa, on s'hi denota unes mancances, que jo crec que, de mica en mica, anirem superant i "posant al dia".
Acabat el concert mozartià els aplaudiments no cessaven, i també, en especial, al jove virtuós del violí Stepan Prazak, qui per correspondre, un cop més, als aplaudiments, ens va obsequiar amb un "caprici" de Paganini, molt ben brodat, que va concloure la primera part.
A la segona part, la Simfonia núm. 7 Op.92, de Ludwin V. Beethoven, es va anar desgranant amb tots els seus alts i baixos, amb tota la seva força i sensibilitat, les seves pauses, que el públic, entregat, anava respectant, fins a acabar amb uns llarguíssims aplaudiments, que van fer sortir vàries vegades consecutives al Director, fent posar d'empeus l'Orquestra i saludant, com és costum, al primer violí. Ja fora de programa, van obsequiar la concurrència amb una "Coral" de Johan Sebastian Bach, que és obvi dir que va complaure tothom.
En conjunt va ser un Concert brillant, que crec que, sobradament, va cobrir totes les expectatives, de les, segons s'ha dit, siscentes persones, la majoria a la platea, assistents al memorable acte.
Per mi, i sé que sóc pesat, una sola cosa segueix desharmonitzant aquests actes, i és la presentació, que per ser com és, valdria més que no hi fos, doncs ja hi ha els programes que informen. Qui presenta un acte de categoria, no pot anar amb camisa i pantalons, encara que siguin negres. L'anomenat i arrelat "provincianisme" manresà, continua i no te ganes de cessar, està ben instal·lat i està molt cofoi de la seva, (per mi) trista actuació. Es una llàstima !
Salutacions !
Manuel Luis Tatjé
La ment és com un animal desbocat que s'ha de dominar. Perquè no te ni ordre ni concert, i a sobre, se li fa cas. Fàcilment hom s'identifica amb els seus desequilibris, amb els seus pensaments irreflexius.
Un exemple del "domini de la ment", seria el de contemplar la persona que t'està insultant, amb una certa pena, perquè no te cap control sobre si mateixa, mentre que tu, per exemple, en comptes de respondre als insults i ofenses, et quedaries passiu, dominant el teu control amb una actitud pacífica i freda. D'aquí aquella sàvia dita popular (sàvia com gairebé totes les dites), que diu que
"dos no es barallen si un no vol".
Normalment, qui perd els estreps, el que fa en realitat, és donar un penos exemple de manca de domini de si mateix. I és que perdre literalment el que es diu "els estreps", no ha resolt mai cap problema ni conflicte, en tot cas, en genera de nous i de pitjors, perquè les conseqüències són sempre negatives.
Per això la ment cal que sigui dominada i sotmesa a la propia Consciència. Al principi costa una mica de calmar-la, doncs és plena de records i projectes en complet desordre, és com si tots cridéssin alhora per fer fer a la persona el seu antull. La ment sovint és com una aula sense un professor que es faci respectar, enmig d'aquell guirigall no hi ha qui s'aclareixi, no es pot ensenyar, ni aprendre cap lliçó. Però quan el Mestre es fa respectar, es fa el silenci i la calma: aleshores pot donar la lliçó. Hi ha hagut un domini (no pas violent) de la situació.
Per aqui comença la pràctica de la meditació, -cada cop més
important als nostres dies-, per calmar la ment i educar-la, perquè sigui un complement útil de la Consciència, l'autèntic "guia" dins cada ésser humà, mesura i equilibri de pràcticament tot, segurament una de les millors parts internes de l'individu, per no dir la millor. La que sempre actúa per bé i en tota circumstància, i que, sovint, una ment "desendreçada" no deixa comprendre com seria comvenient.
Si al món governés la Consciència, tot seria radicalment diferent de com és. Lamentablement hi ha molta inconsciència, i se'n fomenta molta més: són tots els desastres de tota mena, que assolen aquest trist formigué humà que podria ser tant diferent... Ei, dic jo !
Salutacions !
Manuel Luis Tatjé
Segurament que va ser per aquesta raó que des de primera hora del matí del divendres dia 2 de maig, per damunt la vertical del Parc de l'Agulla, i és clar, també a bona part de la Comarca del Bages, no van parar de veure's esteles i més esteles, creuant-se i entrecreuant-se en totes les direccions possibles, generades per sis o set
(és fa difícil de precisar), reactors "fantasma", incansables i eficients, pràctics en aquest "esport aeri" també "misteriós" que consisteix en alliberar llarguíssimes esteles dites de "condensació" quina missió final és (en comptes de desaparèixer, que seria el normal), anar enterenyinant de forma lenta i progressiva tot el cel, de "núvols alts" i esprimatxats que resten en
suspensió per llargues hores, i aquí ve la pregunta del milió: Què és el que estan deixant caure, de manera contínua i sistemàtica, sobre els territoris i les persones ? I evidentment, QUI i PERQUÈ ?
A la oficialitat més propera, "res li consta, res no sap" i ningú més no dona cap explicació coherent i objectiva sobre aquest, diguem-ne "fenomen", que a més, ja sabem que te un abast important a nivell mundial (vegis internet)i només es pot contar amb les deduccions i denúnices de diversos col·lectius i persones, que fa temps estan fent un seguiment d'aquests fets gairebé quotidians, que es produeixen sense que ningú, amb suficient autoritat sobre la materia, es digni a obrir la boca per donar unes explicacions, que la ciutadanía amb tot el dret, està reclamant i esperant.
Al llarg d'aquest passat mes d'abril, en que hi ha hagut les millors pluges en gairebé un any, no se'n ha vist cap o molt pocs, pel que sembla "han fet vacances" uns dies aquests reactors, així, amb l'aigüeta caiguda, tot d'un color verd ben viu i la tensió dels polítics pel tema de l'aigua, rebaixada, ara ja es pot continuar que "aquí no ha passat res".
Encara hi ha massa poca gent que mira el cel. Potser és que tenen por d'ensopegar si en comptes de mirar a terra miren a dalt. La meva vista és la que ensopega quan veig que "ratllen" el cel d'aquesta manera. Aquest passat dos de maig, de bon matí hi havia un cel blau esclatant, doncs a les deu, quarts d'onze, allà al Parc de l'Agulla el blau del cel ja s'havia enterenyinat d'un color de gris plom...
Incidir sobre el règim de pluges i provocar sequera ? Virus desconeguts ? Imversió tèrmica provocada ? Plans desconeguts ?
Serà veritat aquesta "crida" que feia una senyora de Berga a l'Opinió del Lector de Regió 7 del 30-4-2008, quan deia :"CATALANS OBRIU ELS ULLS CAP EL CEL, ENS ESTAN DESTROSSANT EL PAÍS DE LA MANERA MÉS NATURAL DEL MÓN" ?
Tinc moltes fotografies a disposició dels que les vulguin veure, amb molt de gust us les enviare per correu electrònic. El cas és que no aconsegueixo de pujar cap fotografia en aquest Bloc, per poder millor acompanyar el tema.
Salutacions !
Manuel Luis Tatjé
